Venia amb pressa es veu i no dubtà en avançar-me en una zona plena d'obstacles per a alentir la velocitat. De fet, quan passà per la meva esquerra fotè un bot damunt d'un d'aquests obstacles. Me'l vaig mirar una mica incrèdul per la seva gosadia.
El conductor era un home d'uns
quaranta anys que es notava que anava sovint al gimnàs. Uns bíceps inflats,
guarnits de tatuatges ho denunciaven clarament. La mirada fixa, una mica
esbatanada, vigilant al davant, de mentre seguia accelerant.
Tot d'una aparegué per la
dreta un altre vehicle, que s'incorporà a la via en la mateixa direcció que
anàvem. El pilot (que no conductor) que m'havia avançat, l'esquivà en una arriscada
maniobra per a situar-se davant d'ell, obligant-lo a fer una bona frenada i a
mi a imitar-lo.
Remugant jo deia entre dents:
"es que van com bojos. No m'estranya que hi hagi els accidents de tràfic
que hi ha." I el vaig albirar ja molt lluny com girava a la dreta en
arribar al final d'aquell tram del Camí de Mig, sense afluixar ni un bri la
seva velocitat.
Com que jo anava en la mateixa
direcció, també vaig girar a la dreta i dos-cents metres més avall el veguè de
nou, però aquesta vegada una paret l'havia aturat. En agafar una corba a la
seva esquerra i degut a la velocitat devia perdre el control, estampant-se
contra aquella paret i el seu vehicle estava tombat, empresonant-lo entre les
rodes.
Vaig aturar-me i corregué per
mirar d'ajudar-lo. La cadira de rodes elèctrica semblava no tenir cap desperfecte
important, però ell s'havia quedat com hipnotitzat per la seva impotència en
incorporar-se i deslliurar-se del seu vehicle carceller.
Un altre conductor ja havia
arribat abans i estirant del respatller havia pogut redreçar la cadira de
fórmula I i tractava d'ajudar al conductor per a seure-hi de nou. Amb
dificultat, perquè estava clar que les cames de l'accidentat no li responien,
no se si per malaltia o a conseqüència d'algun accident anterior.
Vaig marxar, veient que el meu
concurs ja no era necessari i perquè havia deixat el meu cotxe aturat al mig
del carrer. Pel retrovisor però vaig comprovar que el conductor de la cadira de
rodes reprenia la marxa, tot i que amb molta més tranquil·litat.
