Hi ha honor en les guerres? Avui fa 100 anys que es va signar l’armistici que va acabar amb la 1a. Guerra Mundial. Mes de vuit mil.lions de morts en combats. Mes de dinou si compten combatents i població civil. Centenars de milers de vidues, ferits o inhabilitats. Incomptables families destruides. Avui en dia alguns historiadors es pregunten si va servir per algo aquesta explosió bélica i mes si tenim en compte que la ferida es va tancar malament i vint anys desprès es va esdevenir la Segona Guerra Mundial. Jo no necessito fer grans averiguacions per estar-ne cert de que no va suposar cap benefici ni avançament per la societat.
Tot i entendre la necessitat de defendres d’una invasió, veig mes el substracte que hi ha darrera de les comteses com aquesta. A part de portar dolor per arreu, tant en uns bandols com uns altres, va servir per:
- Alimentar l’ego d’uns personatges que amb l'excusa de probar d'afavorir els interessos del poble, el que feien era afalagar el seu propi narcisisme i el seu poder.
- Permetre que militarots irresponsables “juguessin” a la guerra, amb la gran quantitat de “joguines” que l’ambició dels primers els posaven a la seva disposició.
- A mi em treu de polleguera que es parli d’honor militar, quan no hi ha cap honor en matar persones, destruir ciutats o el medi natural: com resultat de la IGM encare hi han camps contaminats amb plom i arsenic.
I sembla que no s’aprengui del que ha passat. El mon s’està organitzant d’una manera nefasta, primant la riquesa, el poder i l’ambició. Cada cop mes el capital s’està concentrant en mans de pocs que l’empren per a sotmetre a la resta de la humanitat e condicions deplorables.
L’empren per a comprar voluntats polítiques en els camps en que estàn distribuits els estats: el legislatiu, l’executiu i el judicial i assegurar-se dels seus objectius mitjançant el reforçament de la capacitat repressiva militar i policial.
Esperonen la capacitat de radicalització entre els grups, tot intentant treure’n profit. O algú s’enganya sobre el perquè del ressorgiment d’una extrema dreta? Caracteritzada per la incultura, per la seva violencia primaria i les manifestacions agressives contra tot el que no sigui el seu “ideari”. I tothom sap a que em refereixo.
Nomès hi ha que veure mostres com el que passa amb la caravana de gent que morta de gana i de humil.liació va a trucar a la porta de la nació possiblement mes rica de la terra...governada, amb el recolzament de gran part dels seus ciutadans, per un personatge veritablement lamentable que en lloc de intentar apaigavar focs, el que va fent es encendre’n cada dia un.
I aixì a un munt de llocs, on la voluntat d'alguns d’acaparar poder i riquesa porta a trepitjar els drets de la gent. Això si, dissimulant-ho amb edulcorades propagandes, amb l’utilització d’una prensa clarament partidista al seu servei i amb l’aparent caritat realitzada a titol personal o mitjançant fundacions. No passa nomès aquí.
Aquesta situació ens porta segons el meu parer als següents escenaris:
- Una societat sotmesa i explotada cada cop mes. Un planeta amarat per la contaminació generada per gent sense escrupols amb tal de seguir produint i produint per afavorir la riquesa de grups reduits, que son els que poden invertir per generar mes enriquiment.
- El manteniment o sorgiment de conflictes locals que enmascaren un conflicte mes perillos a nivell mundial, o
- A repetir els errors del passat i veuren’s abocats a una altra conflagració com aquella de la que avui celebrem els 100 anys del seu acabament. Penso en les invocacions de reforçar el militarisme, la voluntat de tornar endarrera en els pactes de no proliferació d’armes nuclears o l’intervencionisme en altres paisos, no per millorar les condicions dels seus habitants, però per assegurar-se dominis d’influencia.
2 comentaris:
Benvolgut Jordi:
Comparteixo i subscric el que exposes respecte a la situació (mundial) en la qual ens trobem. I, després de la lectura del teu text, arriba a la meva imaginació la imatge del que entenem per una "olla de grills" que condensa, conté i defineix la Història de la Humanitat.
Fa alguns dies, a través del whatsap, expressàvem dues visions (potser maniquees) de les dues maneres de cavil·lar el "ànima" de l'ésser humà: Rousseau (L'home és bo per naturalesa però, ai, les circumstàncies...); i Hobbes (L'home és un llop per a l'home). I així caminem des de l'inici dels temps. Mentre, amb Iriarte, ens preguntem si són "galgos o podencos, ¿qui li posa el cascavell al gat (als gossos en aquest símil)?
Els gossos (els pecats cabdals, si vols) que atíen els nostres instints quan baixem la guàrdia moral (ai, per les circumstàncies...!
El rerefons del que es planteja és insondable. I no existeix una sola solució. Al meu curt entendre l'aportació ha de ser personal en un intent de manejar les nostres decisions importants sota el prisma de l'honradesa intel·lectual... La societat porta molts segles intentant un cert equilibri; però, ai, les circumstàncies...
Desgraciadament"el home es un llop per l,home".mentre es pensi amb l,ambicio personal,el prestigi,l,egoisme i els diners,l,home seguira sen un llop.Wuina llasrima que el liderat no serveixi per millorar el mon i a les persones!?
.
Publica un comentari a l'entrada