Quan vaig llegir la primera vegada "El nom de la rosa" i durant molt de temps, quan evocaba la imatge de qui l'havia escrit, no en veia altre que la de Sean Connery. Aquest es el poderos resultat dels mitjans i la publicitat. I mes tard ho vaig relacionar amb la semiótica, de la que l'Eco n'era catedràtic a l'Universitat de Bologna. Després vaig anar llegint altres llibres seus, "El pendol de Foucault", "La misteriosa flama de la reina Loana", "El cementiri de Praga", "Historia de la bellesa", "Els limits de la interpretació" i em va quedar clar qui era Umberto Eco. Un intelectual que va saber donar als seus continguts literaris un tractament diàfan, conjuminant reflexions filosófiques amb un socarró sentit de l'humor que els feia propers i comprensibles a qualsevol lector. Vaig anar a escoltar-lo en la presentació del "Cementiri de Praga" que va fer a la biblioteca Jaume Fuster i el local era ple de gom a gom, tant que em va ser impossible atantsar-me a la sala de conferencies, donada l'expectació que va generar la seva presentació. Ahir va trespassar, als 84 anys i ha deixat el panorama literari orfe d'una ment lluida i referent en la interpretació de moltes de les claus que ens mouen en aquesta Europa actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada