Dos gestors musicals que van marcar
notablement la meva joventut, per motius ben diferents.
Tot i que jo era mes be dels Beatles, no podia
sostreure’m a la marxa i al rotllo dels èxits dels Rollings, que en aquells allunyats anys esclataven amb
força - sobre tot els anys 1965 a 1968 - a les festes, “guateques” sales de
ball (l’eclosió de les discoteques vindria també mes o menys per aquella època),
etc. etc. Alguns dels seus principals temes son encara sonats i no superats,
com Route 66, Satisfaction, Jumpin Jack Flash, Angie, Paint it black...
I van començar fa 50 anys. Com l’altre
cantant, en Raimon.
Estils ben diferents. La musica dels primers
es expansiva, per a desamarrar-se, desinhibir-se i ballar en pla esbojarrat. La
d’en Raimon es la mostra d’una època, del fervor per la llibertat, musica molt
propera, musica que ens parlava de que hi havia altres sistemes on els
ciutadans podien gaudir del respecte i exercir els seus drets. També es el
plany pel que havia passat i seguia passant. Es la musica dels concerts gairebé d’amagat en
els seixanta, la dels encenedors amb els que
s’expressava l’emoció continguda i l’ay a la gola. Al vent, Quan jo vaig
néixer, D’un temps d’un país, Jo vinc d’un silenci...
Ah, l’enyorança de la joventut!! Una mica de nostalgia:
http://youtu.be/TXLZCtUDEWQ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada