La carte et le territoire

Je viens de lire un autre livre d’Houellebeck,  La Carte et le Territoire (Prix Goncourt 2010). Comme d'habitude il m’ha beaucoup déprimé.

De les relacions de Catalunya amb Espanya, la resolució sobre el model educatiu a Catalunya i altres questions.

Des que el 1412 com a resultat d’un Compromís de Casp mediatitzat per la presencia dels seus exercits, en Ferran d’Antequera de la Casa castellana de Trastàmara accedeix fraudulentament a la Corona d’Aragó, traient-li per la força de les armes el dret al legítim successor, en Jaume II d’Urgell, Catalunya va entrar en una espiral de decadència amb alts i baixos significatius, dels que el mes important el Decret de Nova Planta del 1716.

Des de aleshores els esforços del centralisme espanyol s’han esmerçat en mantenir a Catalunya capada, ignorant la seva identitat, menyspreant la seva capacitat d’expansió econòmica i l’aportació que ha fet al benestar de la resta del país. Lluny de reconèixer la seva aportació, volen mantenir-la com una ventafocs  de la que obtenir avantatges, sobre tot econòmiques,  però regatejant-nos contínuament els mitjans necessaris per el desenvolupament, que si no fossin tant cecs haurien de resoldre, tot i que nomes fos per pur egoisme.

Això però no te una fàcil solució. Tants anys, (segles!) en els que si Catalunya ha despuntat en algun terreny,  s’han afanyat en criticar-la, censurar-la i negar-li el pa i la sal, tot fomentant el discurs de que ens fem les víctimes sense raó i que som separatistes, que robem a la resta d’Espanya.  Tantes vegades s’han utilitzat per això les armes i la repressió i altres la força política!

Tot i això, un bona part de la culpa d’aquesta situació la te la divisió que els catalans no sabem resoldre, perquè els afanys dels partits que teòricament ens representen no s’apliquen en protegir a Catalunya, aconseguint un pes específic mes important en el Govern del país. O sigui, una capacitat d’influència mes important, com la que en els darrers trenta anys han usat abastament els andalusos.

Les posicions radicals, tot i entendre-les arrel del que s’ha esdevingut històricament la relació de Catalunya amb Espanya, no ens portaran a cap lloc i menys en una situació de majoria absoluta d’un partit en el Govern d’Espanya. Ens torejaran, art en el que son experts. A tall d’exemple molt recent, les manifestacions del Ministre de Economia espanyol, Sr.  Montoro, enfument-se de la petició catalana de flexibilitat, en matèria d’endeutament públic.

Jo crec que els ciutadans catalans entendrien molt be que els partits catalanistes, diguem-ne CiU, PSC (sense influencia PSOE), Esquerra, etc. es posessin d’acord per mostrar una unitat de criteri envers les relacions de Catalunya amb Espanya, deixant-se de rebequeries i d’empantanar-se en temes que no son els mes importants. Hi ha que establir prioritats.

No es garantible que per això nomes s’obtinguin els resultat esperats, però segurament la força de la cohesió facilitaria mes la seva obtenció, reforçant una imatge potent davant del Govern Central . 

Es important que si Catalunya te la possibilitat de ser un motor econòmic, no eludeixi aquest objectiu i sigui capaç d’aconseguir les inversions necessàries per a facilitar-lo, Corredor mediterrani. Aeroport, infraestructures... Es important la defensa de la nostra cultura i de la nostra identitat i també es important que els ciutadans catalans no ens sentim marginats. La nostra qualitat de vida, l’educació, la sanitat, els serveis basics han d’estar garantits amb la mateixa exigència amb que se’ns demanen esforços per a contribuir econòmicament en el seu sosteniment, sobre tot quan van mal dades.

No es raonable que contribuïm com ciutadans nòrdics i rebem serveis com ciutadans de tercera.

El fet que a Extremadura els doni per a finançar els estudis d’angles per “inmersió” a Anglaterra, a mi no m’importa. Que facin el que vulguin amb els seus pressupostos, sempre que per a facilitar als extremenys aquests tipus “d’avantatges socials” (en podria recordar d’altres com per exemple les relacionades amb l’onanisme), no ens facin objecte d’espoli als catalans.