Burka, niqab, hiyab...i que mes?

L’ambulància va arribar ben ràpid i el trajecte fins l’hospital de Mataró també va ser curt. Hi va ajudar el suport i amabilitat de la noia i el noi responsables del transport sanitari.

Mai m’ha agradat que em portin en cadira de rodes, i mes tenint en compte en aquesta ocasió que el malmès era el meu braç dret i no les cames. 

Però sempre que he dit que podia caminar, m’han contestat educadament, “son les normes de l’hospital”. El dilluns dons no vaig dir res, vaig seure a la cadira i endavant.

Vam travessar llargs corredors, fins deixar-me davant de la porta d’entrada als compartiments d’urgències. Malgrat estar absort en el dolor que sentia, vaig pogué notar una mirada fixada en mi i en aixecar el cap la vaig veure.

Era dempeus i mirant-me amb ulls despectius. Era l’únic que li podia veure, perquè la vestimenta i el niqab tapaven tot el demés. Amb un acte reflexa em vaig ajustar la camisa i de seguida em vaig oblidar de la seva presencia. Però desprès, ja superat el tràngol de l’hospital i de posar en el seu lloc el braç díscol, l’he recordat.

I he arribat a la conclusió que no m’agraden, ni el burka, ni el niqab, ni que els hi imposin, ni que ho triïn com a opció per fer evident el seu origen.

No obstant, tot i estar bàsicament d’acord amb les prohibicions de utilitzar-los en llocs públics, no seré jo qui vulgui prohibir-los en altres àmbits. Les prohibicions no han anat mai amb mi, les trobo contraproduents. Com si volen vestir-se amb un vestit de ciment.

Sempre que no vulguin imposar-m’ho a mi o a la resta de la societat.

Tot i així, afegeixo un enllaç a una nota curiosa publicada per defensors de certes interpretacions de la religió islàmica a Internet, perquè veieu el pa que s’hi dona:

http://www.islam-shia.org/plataforma/03.htm