Coses que veig

Avui he viatjat en tren per anar a Barcelona. No es una cosa excepcional; el que si ho ha estat es que no duia el diari per llegir duran el trajecte i m’he dedicat a mirar el meu entorn.

No hi havia massa gent en el tren. Cares series, absortes en la contemplació de llur
preocupacions internes. Allí una parella que semblaven magrebins, ell de pell fosca i cabell molt negre, ondulat, lluïa un bigoti ben retallat i mirava al seu voltant amb expressió de malcontent. Tenia les cames ben obertes, tocant-se els talons de les sabates i recolzant les mans en els genolls.

Ella, al seu costat era una dona arrodonida, vestida amb un saial de color morat, típic de les inmigrants de la seva provinença, i a mes el clàssic mocador al cap. Duia la vista clavada a terra i de tant en tant l’aixecava per fitar de reüll al seu company.

En el seient de davant en perpendicular hi seia una noia jove, grosseta i tota vestida de negre que escoltava a traves d’uns auriculars una musica que em sonava a Bruce Sprigsteen, tot i que estava a mes de cinc metres d’on jo m’asseia. Noia, dons, candidata en el futur a les cures d’un otorrino i que també tenia una expressió reconcentrada, preocupada i de malestar.

Mes enllà hi havien assegudes dues dones, d’aspecte sud-americà. Una de mes jove, prima, vestida amb una brusa de color verd, sabates de taco alt i texans ajustats, que parlava per un mòbil i al seu costat una de mes gran, agafada a una barra del tren i que retenia amb la seva mà esquerra a un nano que estava dempeus a l’altre costat de la barra.

La dona gran, de pell bruna i aspecte d’àvia, li parlava al nano que intentava desfer-se de la retenció de la dona. La dona gran sovint es girava cap a la jove amb gest trist i molest, dient-li coses que jo no entenia des de on era, però que m’imagino es tractava de demanar la seva intervenció perquè el crio li fes cas. De cop el nano es va girar cap a mi i em vaig adonar que la seva fesomia tenia els trets propis de la síndrome de Down.

Hi havia mes gent, però si fa o no fa tots emmirallaven en la seva cara aquesta expressió de malcontent, que em va dur a pensar si no es tractaria de l’efecte “català emprenyat”. Em pregunto si totes aquelles persones devien de tenir motius per aquest sentiments de decepció, preocupació, tristor, pena i això em porta a fer-me la meva pregunta recurrent: Hauran estat alguna vegada feliços?

Des que vaig voler entendre que es això de la felicitat he reunit tanta informació que finalment he renunciat a entendre-ho, si mes no amb paràmetres senzills i he arribat a la conclusió de que no existeix una sola manera de experimentar felicitat. Hi poden haver-ne moltes i moltes, però en qualsevol cas, la felicitat es un goig purament temporal i molt volàtil. La seva durada es cada cop mes curta, per la quantitat de factors independents de la nostra voluntat que ens afecten i que posen en perill els breus moments de felicitat que assolim.

Els orientals semblen que ho tinguin mes clar això de com assolir la felicitat. Tanmateix l’apreciació sobre aquestes qüestions sembla arrancar en els orígens de valoracions similars tant a orient com a occident. L’evolució posterior ha estat totalment diferent:

- La oriental basada en el control de les emocions i utilització de la ment per a aconseguir un major benestar.
- La occidental mes be basada en la consecució de poder i bens materials, equiparan plaer amb benestar.

Es preocupant tot i així veure com els països orientals en l’afany de sortir d’una situació econòmica de retràs copiïn no únicament les practiques positives de la civilització occidental, els mecanismes de prevenció, els avenços tecnològics que afavoreixen el benestar de les persones, si no també les negatives, el consumisme salvatge, l’especulació i l’explotació del ser humà per a assolir beneficis que afavoreixen només a uns quants.

Es dons l’espiritualitat una manera de assolir felicitat? No ho se. Darrerament està de moda que els psicòlegs recomanin sobre tot viure el moment present i meditar sobre les nostres pròpies emocions, cosa difícil per la major part de la gent amb la quantitat de “imputs” externs a la seva voluntat que els bombardegen constantment des dels mitjans de comunicació, des de la seva relació amb el seu propi entorn familiar o laboral o simplement des de l’observació del que passa. Aquests entorns ens condicionen per a ser feliços i difícilment podem fer-hi res per a modificar-los, excepte canvis tan importants que la majoria de les persones no s’atreveix o no es a la seva ma fer-los, com per exemple canviar de treball, de costums, de relacions o fins i tot de país.

No rebutjo sense mes aquestes recomanacions, però us prego que analitzeu el següent:

- Una persona que es creu acceptablement feliç camina per el vestíbul d’un hotel. Està tranquil amb la seva consciència, la seva família gaudeix d’una situació econòmica esplaiada i cap núvol sembla enterbolir aquesta sensació agradable. De cop sent uns crits i se’n adona que en un racó d’aquell vestíbul un home està copejant a una dona que ha caigut a terra sanglotant i demanant que no la tustes mes.
L’home reacciona i s’acosta a l’escenari demanant a l’agressor que pari. Ho fa de bones maneres, sense aixecar la veu mes del necessari, però l’altre li contesta que no s’hi fiqui. Desprès de una tensa conversa, la persona es gira i es dirigeix a un telèfon per a trucar a la policia i demanar la seva intervenció. L’altre ho veu i tot d’una dirigeix la seva ràbia cap a ell, colpejant-lo amb tant mala sort que li causa lesions greus i que dies mes tard el situen en estat de coma. L’agressor es detingut per la policia i empresonat.
La dona del agressor, la que rebia els cops, el disculpa i diu que es un bon home i que actuava sota l’efecte de les drogues.

Es un cas conegut, molt a prop nostre. L’agredit semblava gaudir d’una felicitat raonable. Però ja no. Be no ho sabem exactament, perquè segurament en aquests moments no deu experimentar cap sensació. El que es segur es que la seva família ja no ho es de feliç i mes be experimentarà odi cap a l’agressor. La dona del agressor possiblement va tenir uns breus moments de felicitat quan es va enamorar del monstre que la colpejava, però segurament li duraria poc quan s’adones de com era aquell home.
L’agressor segurament no ho ha estat mai de feliç, excepte que la seva felicitat residís precisament en colpejar i humiliar.

Si l’agredit hagués fet que no veia res, molt possiblement no estaria a l’hospital, però tindria una sensació incomoda que malmetria la seva felicitat. Qui possiblement estaria a l’hospital seria la dona del agressor.

Difícil dons, però malgrat l’aparent escepticisme, no impossible. Que me’n dieu?