Un home bo

A l’any 1962 a aquest que escriu se li va ocórrer, junt amb alguns amics de feina, anar a Montserrat a peu, aleshores estava de moda. El nostre destí era el Monestir per a aixoplugar-nos a les cel.la coeli i, a mes de l’excursió, passar alguns dies de recolliment. En aquell temps, amb quinze anys hi havia moltes preguntes de tot caire.

Quan vam arribar, ens va rebre un monjo amb el somriure en el llavis, tot veient lo fets pols que estàvem i desprès de donar-nos la benvinguda ens va enviar a que ens dutxéssim i descanséssim una mica abans de sopar.

Desprès vam participar en reunions i sobre tot jo vaig escoltar, però això pertany a un altre historia.

Em va quedar gravada la calidesa de l’acolliment que ens va donar aquella persona a qui vaig tenir poca oportunitat de tractar. Desprès d’aquells dies no el vaig tornar a veure mai mes, encara que mes tard en tenia noticia per mitja dels diaris.

Malgrat no tenir-hi contacte, cada vegada que llegia sobre ell i la seva relació amb temes teològics, culturals i fins i tot polítics, recordava aquells dies i tenia la seguretat de que el bon caràcter d’aquell monjo, la seva equanimitat i objectivitat i el seu amor per les persones segurament el va fer contribuir a que es solucionessin molts problemes d’aquells anys tèrbols.

Aquell monjo va morir ahir. Era el pare Cassià Maria Just, que havia estat Abat de Montserrat i tinc la seguretat de que ha mort un home bo.

Mes enllà de que s’estigui d’acord o no amb la seva professió de fe catòlica, hi ha que reconèixer que va saber prendre contacte amb la societat a tots els nivells, amb les forces polítiques fossin del color que fossin i va tractar de impulsar per davant de tot la comprensió i la conciliació, tasca gens fàcil en els temps en que ell va ser Abat de Montserrat, càrrec al que va accedir quan l’anterior, Ábat Escarrè va haver de marxar a Itàlia com a conseqüència de les seves discrepàncies amb el regim franquista.

Feia temps que el pare Cassia estava allunyat d’una presencia publica rellevant, però quan el panorama sobre tot el polític i també l’eclesiàstic, està tan mancat de persones que tinguin les seves condicions, hi ha que lamentar doblement la seva marxa.