I amb aquest ànim ens hem anat tots quatre, reservant taula al Restaurant Casa Joan, de la capital mes alcohòlica de Catalunya. Aquest restaurant va ser premiat l’any passat per el programa Joc de Cartes de TV3 i us haig de dir que esta be, en la seva justa mesura
Va ser inaugurat l’any 1873 i la seva decoració es correspon a la d’una casa menestral ben aposentada: mobiliari segle XIX, rajoles esgrafiades i una curiositat, rellotges de paret per tot arreu. Parats, això si. Tot contribueix a una atmosfera càlida i acullidora.
Les làmpades també es corresponen a l’època de la imatge que es pretén donar, només que les bombetes son d’aquelles de baix consum, de les de tub, amb el que aquesta imatge queda notablement perjudicada.
Respecten prou les normes de distancia i els aforaments, però ves a saber si el convenient son el metro i mig, els dos metres o les saletes individuals. Millor no pensar-hi massa un cop presa la decisió d’anar-hi.
El personal molt atent, tant la cambrera com el Cap de sala que ens prengué la comanda.
Ens vam decidir per un primer plat de morro de bacallà a la romana amb maionesa de llima i un segon amb divisió d’opinions: uns peix llimó a la brasa i altres (jo) peus de porc sense feina (desossats en un farcell). De postra trufes de xocolata. Tot acompanyat d’un cava Oriol Rossell Mític.
El sabor de les viandes bo, ben cuinades i presentades. El preu una mica per damunt de les espectatives..
Però no se si va ser el bon sabor que el dinar em va deixar a la gola, la sensació d’haver fet quelcom que podria interpretar-se com una transgressió, tot i que no ho havia sigut pas o que tot tornant i veient els camps a la llum d’un sol ben aviat minvant, em va donar per pensar en Epicur.
La fama popular d’aquest filòsof del segle IV AC que ens ha arribat es la de que es tractava d’una persona dissoluta, a la que només l’atreien els plaers de tota mena i un d’ells, com no, la bona taula. En fi, que quan et parlen d’Epicur sense coneixe’l realment, la imatge que en treus es la d’un lliberti desbocat i un golafre refinat, però golafre al cap i a la fi.
Sembla que no era exactament així. El principi que inspirava a Epicur era el de que a la vida hi havia que ser feliç i que la mesura per aconseguir-ho consistía en l’ataraxia o dit d’una altra manera, l’absencia de preocupacions. Per tant l’objectiu dels epicureistes no era la recerca de les gratificacions desenfrenades, sinó aconseguir l’equilibri vital gaudint de la vida sense complicarse-la. La seva escola filosófica s'ubicà en una finca a les afores d'Atenes, a la que li va posar de nom El Jardi i a la que assistien per a escoltar els seu ensenyaments personatges de tota mena i representants de tota l'escala social i sí, també persones pertanyents al mon de la prostitució i polítics.
Epicur creia que els deus existien, però que en realitat no tenen capacitat per a influir en els humans. Probablement probava de cubrir-se les esquenes davant de eventuals acusacions d’apostasia. També afirmava que l’ànima es mortal i que no hi ha vida desprès de la mort.
Amb aquests criteris està clar que l’epicureisme havia de topar amb el cristianisme, tot i que es considera que les idees epicurees hi van contribuir en els inicis a la seva expansió.
A partir de la Edat Mitjana, el cristianisme va combatre obertament les inspiracions epicurees. I quina manera hi havia de afrontar-les? Fent servir algo que avui en dia s'està fent servir molt, sobre tot a les xarxes socials: desacreditar al contrari amb arguments que basant-se en mitjes veritats i en la magnificació de determinats episodis condicionen el pensament de les persones. En diem manipulació. Això ens revela que Internet només es un mitja, però que les formes i els objectius de malmetre a altres amb la difamació ja existian des de ben antic.
I es van magnificar conductes i postulats de les doctrines epicurees, posant-lis l’etiqueta d’execrables, de llibertinatge o de desenfre.
No hi ha que oblidar que el cristianisme es fonamenta en la mortificació i el dolor. La seva base gira en torn de la idea del penediment. Com podría admetre que els essers humans cerquessin la felicitat com a objectiu prioritari, en lloc de castigar-se per a existir?
En fi, que desprès de tantes reflexions jo m’he sentit una mica mes relaxat i content d’haver remedat una sensació epicurea amb el bon dinar a Casa Joan.
