Estic escoltant l'ària “Nessun dorma”, interpretada per diversos cantants.
Es una mania que m’ha agafat. No es nova ni fruit de l’obligat confinament , tot i que el disposar d’hores sense fer res a casa provoca que m’hi pugui dedicar amb mes disponibilitat.
Agafo doncs versions diferents de cançons,, tant me fa si es tracta d’obres líriques o populars, tot i que aquestes darreres amb alguna limitació i em dedico a intentar trobar aquells elements que les fan diferents com veu, entonació, dicció o musicalitat. Haig d’aclarir que no soc cap expert en música i únicament em deixo portar per les sensacions que en mi desperten les diferents executòries dels cantants en qüestió.
Per Internet es prou fàcil trobar aquestes diferents versions.. Per exemple, vull comparar diferents versions de “E lucevan l’estelle” de Tosca i busco:
Tenor
Enrico Caruso, enregistrament del 1909
Miguel Fleta, enregistrament del 1924
Aureliano Pertile, enregistrament del 1930
Jussi Björling, enregistrament del 1933 (versió en suec, la versió en italià la va grabar el 1950)
Mario Lanza, enregistrament del 1957
Carlo Bergonzi, enregistrament del 1959
Mario del Mónaco, enregistrament del 1970
Alfredo Kraus, enregistrament del 1982 (possiblement?)
Placido Domingo, enregistrament del 1991
Josep Carreras, enregistrament del 1994
Luciano Pavarotti, enregistrament del 2000
I commogut per la bellesa de aquests enregistraments, m’estava centrant en els tres darrers tenors, concretament en una versió que van realitzar junts en una obra anomenada precisament Els tres tenors.
A fi d’escoltar-los a tots ells en un gran entorn de proximitat, he buscat entre les peces d’aquella obra la de “Nessun dorma”, cantada en alguns moments pels tres alhora. I de mentre els escolto, penso en Plàcido Domingo i en el rebuig que ha provocat el descobriment del seu comportament, assetjant per lo vist a nombroses dones des de fa molt temps i que ara, amb l’embranzida que ha pres el moviment Me Too, s’han atrevit a denunciar.
La meva posició es de reprovació per aquest comportament i espontàniament sento la repulsió que produeix quan algú abusa d’una posició de poder per a induir a comportaments no desitjats o consensuats.
I aquí ve el dilema: que a mi em sembli malament la conducta espùria d’aquest tenor, vol dir que automàticament haig de rebutjar també el seu art? Haig de menysprear el que fins abans de coneixer la informació que ara coneixem sobre ell, em semblava d’un mestratge espectacular?
Doncs no. Com a persona m’ha caigut i el criticaré tant com calgui. Com a tenor em seguirà semblant excels.
Entre els enregistraments d’aquella obra, realitzats a Caracalla el 1990, hi ha aquesta versió de “Rondine al nido”que cantava en Pavarotti i que em sembla d’una bellesa espectacular.
https://youtu.be/tJQIxubqbyY
