El ben menjar i la filosofía

Haig de confessar-vos que he transgredit no se quantes normatives anti-covid, perquè avui, havent d’acompanyar al meu cunyat a Vilafranca per unes qüestions personals, he aprofitat i he pensat que estava be que ens donéssim un homenatge , desprès de tants i tants dies de contenció.

I amb aquest ànim ens hem anat tots quatre, reservant taula al Restaurant Casa Joan, de la capital mes alcohòlica de Catalunya. Aquest restaurant va ser premiat l’any passat per el programa Joc de Cartes de TV3 i us haig de dir que esta be, en la seva justa mesura

Va ser inaugurat l’any 1873 i la seva decoració es correspon a la d’una casa menestral ben aposentada: mobiliari segle XIX, rajoles esgrafiades i una curiositat, rellotges de paret per tot arreu. Parats, això si. Tot contribueix a una atmosfera càlida i acullidora.

Les làmpades també es corresponen a l’època de la imatge que es pretén donar, només que les bombetes son d’aquelles de baix consum, de les de tub, amb el que aquesta imatge queda notablement perjudicada.

Respecten prou les normes de distancia i els aforaments, però ves a saber si el convenient son el metro i mig, els dos metres o les saletes individuals. Millor no pensar-hi massa un cop presa la decisió d’anar-hi.

El personal molt atent, tant la cambrera com el Cap de sala que ens prengué la comanda.

Ens vam decidir per un primer plat de morro de bacallà a la romana amb maionesa de llima i un segon amb divisió d’opinions: uns peix llimó a la brasa i altres (jo) peus de porc sense feina (desossats en un farcell). De postra trufes de xocolata. Tot acompanyat d’un cava Oriol Rossell Mític.

El sabor de les viandes bo, ben cuinades i presentades. El preu una mica per damunt de les espectatives..

Però no se si va ser el bon sabor que el dinar em va deixar a la gola, la sensació d’haver fet quelcom que podria interpretar-se com una transgressió, tot i que no ho havia sigut pas o que tot tornant i veient els camps a la llum d’un sol ben aviat minvant, em va donar per pensar en Epicur.

La fama popular d’aquest filòsof del segle IV AC que ens ha arribat es la de que es tractava d’una persona dissoluta, a la que només l’atreien els plaers de tota mena i un d’ells, com no, la bona taula. En fi,  que quan et parlen d’Epicur sense coneixe’l realment, la imatge que en treus es la d’un lliberti desbocat i un golafre refinat, però golafre al cap i a la fi.

Sembla que no era exactament així. El principi que inspirava a Epicur era el de que a la vida hi havia que ser feliç i que la mesura per aconseguir-ho consistía en l’ataraxia o dit d’una altra manera, l’absencia de preocupacions. Per tant l’objectiu dels epicureistes no era la recerca de les gratificacions desenfrenades, sinó aconseguir l’equilibri vital gaudint de la vida sense complicarse-la. La seva escola filosófica s'ubicà en una finca a les afores d'Atenes, a la que li va posar de nom El Jardi i a la que assistien per a escoltar els seu ensenyaments personatges de tota mena i representants de tota l'escala social i sí, també persones pertanyents al mon de la prostitució i polítics.                                                                                             

Epicur creia que els deus existien, però que en realitat no tenen capacitat per a influir en els humans. Probablement probava de cubrir-se les esquenes davant de eventuals acusacions d’apostasia. També afirmava que l’ànima es mortal i que no hi ha vida desprès de la mort.

Amb aquests criteris està clar que l’epicureisme havia de topar amb el cristianisme, tot i que es considera que les idees epicurees hi van contribuir en els inicis a la seva expansió.

A partir de la Edat Mitjana, el  cristianisme va combatre obertament les inspiracions epicurees. I quina manera hi havia de afrontar-les?   Fent servir algo que avui en dia s'està fent servir molt, sobre tot a les xarxes socials: desacreditar al contrari amb arguments que basant-se en mitjes veritats i en la magnificació de determinats episodis condicionen el pensament de les persones. En diem manipulació. Això ens revela que Internet només es un mitja, però que les formes i els objectius de malmetre a altres amb la difamació ja existian des de ben antic.

I es van magnificar conductes i postulats de les doctrines epicurees, posant-lis l’etiqueta d’execrables, de llibertinatge o de desenfre.

No hi ha que oblidar que el cristianisme es fonamenta en la mortificació i el dolor. La seva base gira en torn de la idea del penediment. Com podría admetre que els essers humans cerquessin la felicitat com a objectiu prioritari, en lloc de castigar-se per a existir?

En fi, que desprès de tantes reflexions jo m’he sentit una mica mes relaxat i content d’haver remedat una sensació epicurea amb el bon dinar a Casa Joan.

La bellesa i l'art del cant.

Estic escoltant l'ària  “Nessun dorma”, interpretada per diversos cantants.

Es una mania que m’ha agafat. No es nova ni fruit de l’obligat confinament , tot i que el disposar d’hores sense fer res a casa provoca que m’hi pugui dedicar amb mes disponibilitat.

Agafo doncs versions diferents de cançons,, tant me fa si es tracta d’obres líriques o populars, tot i que aquestes darreres amb alguna limitació i em dedico a intentar trobar aquells elements que les fan diferents com  veu, entonació, dicció o musicalitat. Haig d’aclarir que no soc cap expert en música i únicament em deixo portar per les sensacions que en mi desperten les diferents executòries dels cantants en qüestió.

Per Internet es prou fàcil trobar aquestes diferents versions.. Per exemple, vull comparar diferents versions de “E lucevan l’estelle”  de Tosca i busco:

Tenor                                 
Enrico Caruso, enregistrament del 1909
Miguel Fleta, enregistrament del 1924
Aureliano Pertile, enregistrament del 1930
Jussi Björling, enregistrament del 1933 (versió en suec, la versió en italià la va grabar el 1950)
Mario Lanza, enregistrament del 1957
Carlo Bergonzi, enregistrament del 1959
Mario del Mónaco, enregistrament del 1970
Alfredo Kraus, enregistrament del 1982     (possiblement?)
Placido Domingo, enregistrament del 1991
Josep Carreras, enregistrament del 1994
Luciano Pavarotti, enregistrament del 2000

I commogut per la bellesa de aquests enregistraments, m’estava centrant en els tres darrers tenors, concretament en una versió que van realitzar junts en una obra anomenada precisament Els tres tenors.

A fi d’escoltar-los a tots ells en un gran entorn de proximitat, he buscat entre les peces d’aquella obra la de “Nessun dorma”, cantada en alguns moments pels tres alhora. I de mentre els escolto, penso en Plàcido Domingo i en el rebuig que ha provocat el descobriment del seu comportament, assetjant per lo vist a nombroses dones des de fa molt temps i que ara, amb l’embranzida que ha pres el moviment Me Too, s’han atrevit a denunciar.

La meva posició es de reprovació per aquest comportament  i espontàniament sento la repulsió que produeix quan algú abusa d’una posició de poder per a induir a comportaments no desitjats o consensuats.

I aquí ve el dilema: que a mi em sembli malament la conducta espùria  d’aquest tenor, vol dir que automàticament haig de rebutjar també el seu art? Haig de menysprear el que fins abans de coneixer la informació que ara coneixem sobre ell, em semblava d’un mestratge espectacular?

Doncs no. Com a persona m’ha caigut i el criticaré tant com calgui. Com a tenor em seguirà semblant excels.

Entre els enregistraments d’aquella obra, realitzats a Caracalla el 1990, hi ha aquesta versió de “Rondine al nido”que cantava en Pavarotti i que em sembla d’una bellesa espectacular.

https://youtu.be/tJQIxubqbyY

No fa gracia.

L’any 2002 es va generar a la provincia de Guandong a la Xina, una epidemia, el SARS, que va ocasionar 800 morts a tot el mon. L’any 2009 va explotar l’epidemia de la grip porcina, amb origen als EEUU, que va produir una mortandat d’entre 150.000 a 575.000 víctimes (?). Deixant a part altres epidemies com l’Ebola, el Zica, etc. el que adverteixen els científics - això es coneix des de l’eclosió de la grip espanyola del 1918 - cada quinze anys hi ha una mutació en el virus de la grip que cada cop es mes agressiu.

Les repercusions mes comunes afecten sobre tot a l’aparell respiratori, amb derivació a pneumonia.

I coneixent això, els governants del mon, en general, s’han dedicat a gastar descomunals quantitats dineraries, dels diners que aporten els ciutadans amb els seus impostos, en armament, en donar-li gust als seus generalots per jugar amb joguines mortiferes i caríssimes i per reforçar les eines dels aparells repressius al servei del capitalisme salvatge, a travers dels governants titelles.

Però no se’ls ha acudit reforçar la sanitat pública, ans al contrari, han privatitzat tot el que han pogut. No han constituit emmagazematge de material necessari, com vestimenta adient pels sanitaris, mesures de prevenció com mascaretes, instrumentació técnica, com els respiradors, etc. etc.

Podreu dir-me que es molt fàcil dir això a toro passat, però es que no es aixì. Els antecedents que haurien d’haver servit per a adoptar aquestes mesures hi son i en conseqüencia s’hauria d’haver aplicat una política de prevenció.

Tampoc hi ha un Pla de Contingencia, des del punt de vista de “que s’ha de fer si...” cosa que a les empreses s’exigeix, però clar, demanar als governants que pensin en aquestes coses resulta dificil, si pensem que la major part d’ells no ha treballat a la seva puta vida.

Tot es fa improvisadament, quan amb els mitjans de que disposen i sobre tot deixant-se aconsellar per els qui hi entenen, que son els científics i no els militarots, sería mes adient el.laborar plans de contingencia. I evitar minimitzar el efectes de la situació, perquè desprès la realitat s’encarrega d’escombrar aquests intents de dissimular.

I l’altre aspecte fatal del panorama es la barreja de la política amb les circumnstancies que atravessem. La por a prendre decisions dures que poden generar insatisfaccions a algún sector, com ara les empreses de l’Ibex35 o vigilant a cluc d’ull les reaccions dels partits opositors o fins i tot del teixit social del propi partit. També s’esperonen els partidismes a favor o en contra d’uns envers d’altres, el que converteix a una societat altament exposada a travers de les xarxes socials en un camp de mines.

De mentre es generen resultats negatius, com la possible mort de persones que s’hagues pogut evitar si les decisions s’haguessin pres en la forma i els moments oportuns, el monumental estrés i exposició del personal sanitari i la por de la població lógica, però augmentada per la desconfiança en els que haurien d’afrontar aquestes qüestions amb solvencia.

Se’n diu negligencia culposa.