Les guerres de l'arròs - 2

Malgrat les accions de na Gaietana i el seu escamot el cultiu de l'arròs va seguir fins que l’any 1837, davant d’una epidèmia de malària que a l’Escala va matar 408 persones en pocs dies, les autoritats, emparant-se en els informes mèdics, van determinar la prohibició de cultivar arròs, tot i que es va prosseguir amb el cultiu de secà. Aquesta prohibició es mantingué fins a finals del segle XIX.

Això comportà l'empobriment de la regió i que moltes finques, considerant les peduliars característiques de la terra, quedessin gairebé mal explotades o fins i tot abandonades al no poder -en aquell moment - substituir l'arròs per un altre mena de conreu.

Pere Coll i Rigau, natural de Torroella de Montgri, va tornar el 1894 de Cuba on havia fet fortuna amb els mistos i el tabac. Com tants altres indianos va comprar propietats i terrenys a Torroella i a Pals, però ell ho feia amb la intenció de reprendre el cultiu de l’arròs. Amb aquest propósit va sol·licitar permís, que li atorgaren el 1900, sota la premissa de fer un sanejament de les estructures de rec i que s’establís un sistema per evitar que l’aigua quedes estancada, que era el que produïa la proliferació de les larves i del mosquit Anòfels, causant de les epidèmies. 

Hi ha que aclarir que en el passat donats els drets d'alguns pocs sobre l'aigua el que la convertía en un bé car, molts cultivadors tractaven de conservar-la el màxim possible en els terrenys de cultiu, el que comportava que les aigües es corrompessin i donessin peu a les epidemies esmentades.

Els veïns, de Pals sobre tot, van acullir amb alegria la possibilitat de reanudar el cultiu i mes amb les garanties de salubritat que semblava que s'anaven a introduir.

 ________________________________________________________________

A pesar de las acciones de Gaietana y sus seguidores el cultivo del arroz continuó hasta que el año 1837, ante una epidemia de malaria que en L'Escala mató a 408 personas en pocos días, las autoridades, basándose en los informes médicos, determinaron la prohibición de cultivar arroz. A pesar de ello, se prosiguió con el cultivo de secano. Esta prohibición se mantuvo hasta finales del siglo XIX.

Esta situación produjo el empobrecimiento de la región y que muchas fincas, teniendo en cuenta las peculiares características de la tierra, quedasen mal explotadas o incluso abandonadas, al no poder - en aquel momento - sustituir el arroz por otro tipo de cultivo.

Pere Coll i Rigau, natural de Torroella de Montgri, regresó el 1894 de Cuba donde se había enriquecido gracias a los fósforos y al tabaco. Como tantos otros indianos, compró propiedades y terrenos en Torroella y en Pals, pero el lo hizo con el propósito de reanudar el cultivo del arroz. Con este objetivo solicitó permiso, que le otorgaron el 1900, bajo la premisa de hacer un saneamiento de las estructuras de riego y que se estableciese un sistema para evitar el estancamiento del agua, que era lo que producía la proliferación de las larvas y del mosquito Anófeles, causante de las epidemias.

Hay que aclarar que en el pasado, dados los derechos de algunos pocos sobre el agua lo que la convertía en un bien caro, muchos cultivadores trataban de conservarla el máximo posible en los terrenos de cultivo, lo que comportaba que las aguas se corrompiesen y diesen lugar a las comentadas epidemias.

Los vecinos, de Pals sobre todo, acogieron con alegría la posibilidad de reanudar el cultivo, teniendo en cuenta además las garantías de salubridad que parecía que se iban a introducir.

La guerra de l'arròs - 1

La Gaietana subjectava amb ma ferma les regnes del cavall que muntava i que traspuava suor i neguit, de mentre que amb l’altra brandava la bandera amb la que s’havia proveït perquè tothom la veies i la seguís. Mirà al darrera cap el poble, cap a Albons i al seu cap vingueren les imatges dels nombrosos morts com a conseqüència de l’epidèmia que havien patit recentment i encara en patien les seqüeles. Cercà amb la vista a l’alcalde i als altres vilatans que s’havien compromès a fer-li costat en el seu propòsit de destruir els conreus d’arròs de la zona, les sèquies i els deficients canals per la irrigació dels camps de cultiu, que eren l’origen i la causa del paludisme i de les epidèmies que devastaven a la població, sobre tot la dels treballadors que es passaven la jornada ajupits, amb els peus immersos en el fang dels camps, per a sembrar i recollir les collites de les que es beneficiaven els propietaris de la terra, els perceptors dels delmes, com  els nobles que tenien drets ancestrals sobre l’aigua i l’explotació dels molins i l’Església, per...pel que fos. I alçant la bandera, cridà “mori l’arròs!”  i a continuació aquella gent es dedicà a una sistemàtica i minuciosa destrucció del cultius d’arròs i de la infraestructura de rec.

 Aquesta dramatització es basa en una historia real, ocorreguda l’any 1797. Tant la protagonista com l’escenari i els motius de la revolta existiren i van ser verídics i son part de l’historia del cultiu de l’arròs a les comarques de l’Alt i el Baix Empordà a Girona, des de que els humans s’adonaren de que el cultiu d’aquesta gramínia en unes terres que li eren altament favorables, proporcionava notables beneficis. Sobre tot als qui se'n beneficiaven sense exposar la seva salut.

Gaietana sujetaba con mano firme las riendas del caballo que montaba, cubierto de sudor i nervioso, mientras que con la otra  enarbolaba la bandera de la que se había proveído para que todo el mundo la viera y la siguiese. Miró hacia atrás, hacia el pueblo de Albons y en su cabeza se reprodujeron por un instante las imágenes de los numerosos fallecidos como consecuencia de las epidemias que habían sufrido recientemente y de las que aún sufrían las secuelas. Buscó con la vista al alcalde y a los demás conciudadanos que se habían comprometido a ponerse de su lado en su propósito de destruir los cultivos de arroz de la zona, las acequias y los deficientes canales de irrigación, que eran la causa y el origen del paludismo y de las epidemias que asolaban la población, sobre todo a los trabajadores que pasaban la jornada agachados, con los pies sumergidos en el lodo de las plantaciones, para sembrar y recoger las cosechas de las que se beneficiaban los propietarios de las tierras, los perceptores de diezmos, como los nobles que tenían derechos ancestrales sobre aguas y explotación de molinos y la Iglesia, por...por lo que fuese. Y levantando la bandera al grito de "Muera el arroz" aquella gente se dedicó a una sistemática y minuciosa destrucción de los cultivos y de los sistemas de riego.

Esta dramatización se basa en una historia real, acontecida el año 1797. Tanto la protagonista como el escenario y los motivos de la revuelta existieron y los hechos fueron verídicos y forman parte de la historia del cultivo del arroz en las comarcas del Alt y Baix Empordà en Girona, desde que los humanos se apercibieron de que el cultivo de esta graminea en unas tierras muy favorables para ello, les reportaba pingues beneficios. Sobre todo a los que se beneficiaban sin exponer su salud.

Pals

Els primers referents de la vila de Pals es troven a l'any 889 i ens remeten a un castell edificat al damunt del "Mont Aspre", que es com s'anomenava la ubicació on era. Envoltada de aiguamolls la vila anà configurant-se com un nucli de gran importancia a l'època medieval i patì especialment els efectes de les Revoltes de Remences entre els segles XIV i XV, que la destruiren fins a quedar únicament dempeus la Torre de les Hores, que es el símbol mes conegut del paissatge de Pals.

Las primeras referencias de la villa de Pals se remontan al año 889 y nos remiten a un castillo edificado sobre el "Mont Aspre", que es como se denominaba la ubicación donde estaba. Rodeada de marismas la villa fué configurándose como un núcleo de gran importancia en la época medieval y sufrió especialmente los efectos de la revolución de las Remenses entre los siglos XIV y XV , que la destruyeron hasta quedar únicamente en pie la Torre de las Horas, que es el símbolo más conocido del paisaje de Pals.

Ullastret

A Ullastret hi han les restes d'un poblat íberic molt ben conservat, que atrau l'interes arqueologic  per la seva evident importancia i que motiva a estudiosos, turistes o gent encuriosida a visitar aquests testimonis histórics. Però a mes, el poble te un nucli medieval de gran bellesa molt racomanable de visitar. Guarda per exemple una mostra arquitectónica, usual en èpoques passades, el pórtic o porxo cobert utilitzat per a albergar parades de venda de productes i dels que queden en peu ben pocs a tota Catalunya. Aixo naturalment a part del famos recuit...

En Ullastret se pueden encontrar las ruinas de un poblado ibérico muy bien conservado, que atrae el interés arqueológico por su evidente importancia y que motiva a estudiosos, turistas o gente atraída por visitar estos testimonios históricos. Pero ademas, el pueblo tiene un núcleo medieval de gran belleza, muy recomendable para visitar. Guarda por ejemplo una muestra arquitectónica frecuente en épocas pasadas, el pórtico o porche cubierto, que se destinaba a albergar puestos de venta de productos, y de los que quedan muy pocos en toda Catalunya. Esto naturalmente aparte del famoso "recuit"...

L'Empordà - Llabiàs

Llabiàs es un nucli de població instal.lat damunt d'un turó entre Gualta i Fontanilles. El mes destacable d'aquest lloc, a part de l'esglesia de Sant Romà que data del segle XII i que constitueix el seu símbol identificatiu,  son les  meravelloses vistes, per un costat cap a Torroella i el Massis del Montgri i per l'altre albirant Ullastret i la plana que antigament era un estany, tocant al poblat ibèric. D'aquí provenía la casa de Llabià, que van tenir paper mencionable a la historia: en Bernat de Llabiá va ser responsable de la construcció del Castell del Montgri. En Pere de Llabià, anomenat per en Ramon Muntaner en la seva Crónica, va tenir una presencia destacada en la conquesta de Mallorca.

Llabiàs es un núcleo de población encaramado en una colina entre Gualta y Fontanilles. Lo más destacable de este lugar, aparte de la iglesia de San Romà, construida en el siglo XII y que constituye su símbolo identificativo, son las maravillosas vistas, por un lado hacia Torroella y el macizo del Montgri y por el otro hacia Ullastret y la llanura que antaño era un estanque cabe al poblado ibérico. De aquí  provenía la casa de Llabià, algunos de cuyos miembros tuvieron papel mencionable en la historia: Bernat de Llabià fue responsable de la construcción del castillo del Montgri. Pere de Llabià, nombrado por Ramón Muntaner en su Crónica, tuvo una presencia destacada en la conquista de Mallorca.

Canapost

Si des de Peratallada et dirigeixes a Forallac, en passar per la següent  rotonda estareu ben a prop de Canapost, que es un d'aquells llocs que hi passes mil vegades i potsser no t'hi fixes. Però Canapost es un indret mes com aquests nuclis de població diseminats per l'Empordà, que com Peratallada, Pals, Sant Julià de Boada, Palau Sator, etc., preserven  l'encant dels pobles medievals. L'Esglesia romànica de Sant Esteve presideix aquest nucli de població, documentat des de l'any 901, però segurament d'origen molt mes antic, com semblen indicar les restes de les pedreres del proper Puig de Sant Julià, que apuntarien a èpoques ibèrica i romana. El 2005 es van descobrir tocant a l'esglesia 18 sepultures antropomórfiques, originaries del segle X.

Si desde Peratallada  te diriges a Forallac, al pasar por la siguiente rotonda estaréis muy cerca de Canapost, que es uno de aquellos lugares por los que puedes pasar mil veces y quizás no te fijas que está allí. Pero Canapost es otro lugar como muchos núcleos de población diseminados por el Empordà, como Peratallada, Pals, Sant Julià de Boada, Palau Sator, etc., que conservan el encanto de los pueblos medievales. La iglesia de Sant Esteve preside este núcleo de población, documentado ya en el año 901, pero seguramente de origen mucho más antiguo, como parecen indicar los restos de las canteras del cercano Puig de Sant Julià, que apuntarian a épocas ibérica o romana. El año 2005 se descubrieron cabe a la iglesia 18 sepulturas antropomorfas, datadas del siglo X.

Cruïlles

Cruïlles es una vila, a dos kilometres de La Bisbal, que forma part del municipi integrat per aquesta vila, Monells i Sant Sadurni de l'Heura. D'aqui provenia, documentada des del segle XII, la casa dels senyors de Cruïlles. Un Senyor d'aquesta casa, en Gilabert de Cruïlles es casà amb Guillerma de Peratallada, iniciant aixì la dinastia que aportaría mes endavant la figura de'n Berenguer de Cruïlles. Aquesta familia, a mes, va ser dissortadament exemple de una situació que s'ha donat massa suvint en la historia d'aquest pais: a  la guerra civil catalana del segle XV (temps de la Biga i la Busca), uns membres de la familia militaren a favor del rei en Joan II i altres en el bandol contrari. Una edificació destacada a Cruïlles es la torre del Homenatge, que formava part de les fortificacions del castell. Si observem la torre, veurem que te tres anelles clarament diferenciades, en funció del material emprat per la construcció. Diu la llegenda que això es deuria a que havent acabat les provisions de pedra rossa, aplicada a la primera anella, els qui bastien la torre van fer servir pedra del riu Daró per a seguir amb la construcció. Quan es va enterar el Senyor que els havia encomanat aquest edificació, molt enutjat, els va fer passar per les armes i enterrar-los a la proximitat de la torre. La tercera anella la construirien finalment amb pedra rossa, què si no? Com a dada curiosa, al cim de la torre hi ha una olivera, diuen que gracies a un ocell que hi deixà una llavor.

Cruïlles es una villa, a dos kilometros de La Bisbal, que forma parte del municipio integrado por esta villa, Monells y Sant Sadurni de l'Heura. De aquí provenia, documentada desde el siglo XII, la casa de los señores de Cruïlles. Un miembro de esta casa se casaría con Guillerma de Peratallada, iniciando así la dinastía que aportaría más tarde la figura de Berenguer de Cruïlles. Esta familia, además, fue desafortunadamente ejemplo de una situación que se ha producido demasiado en este país: en la guerra civil catalana del siglo XV (tiempos de la Biga y de la Busca), parte de la familia militaría a favor del rey Juan II y otra parte en el bando contrario. Una edificación destacada en Cruïlles es la torre del Homenaje, que formaba parte de las fortificaciones del castillo. Si observamos la torre, veremos que tiene tres anillos claramente diferenciados, en función del material utilizado para la construcción. Dice la leyenda que habiendo acabado las provisiones de piedra calcarea, quienes construían la torre utilizaron piedra del rio Daró, para seguir con la construcción. Al enterarse el Señor que les hizo el encargo, muy enojado, hizo que les ejecutaran i enterrasen sus cuerpos en las proximidades de la torre. El tercer anillo se construiría finalmente con piedra calcarea, por si acaso... Como dato curioso, en la coronación de la torre hay un olivo, se dice que gracias a un pájaro que depositó allí una semilla.

Peratallada

Peratallada es una vila que ha sabut conservar l'atmosfera medieval del seu passat en els edificis i palaus, en els carrers i els racons, en les fortificacions i en tot el seu paissatge urbà. I la manté tot i la munió de turistes i visitants que vagarejen pels seus entorns. Al fons d'aquesta vista s'albira el Palau de Peratallada, on hi devia viure en Berenguer de Cruïlles, (1310-1362), que va ser Bisbe de Girona i primer President de la Generalitat de Catalunya.

Peratallada es una villa que ha sabido conservar la atmosfera medieval de su pasado en los edificios y palacios, en las calles y los rincones, en las fortificaciones y en todo su paisaje urbano. Y la mantiene a pesar de la muchedumbre de turistas y visitantes que deambulan por sus alrededores. Al fondo de esta vista se distingue el Palacio de Peratallada, donde debió vivir Berenguer de Cruïlles, (1310-1362), que fue Obispo de Girona y primer Presidente de la Generalitat.

Palafrugell, dia de Santa Margarida

Dos anys abans de que els segadors entressin a l’església de Sant Andreu del Palomar per iniciar la revolta contra el comte-duc d’Olivares, coneguda com el Corpus de Sang,  a Palafrugell hi va haver un precedent de similars característiques: 300 soldats dels tercios castellans s’hostatjaven a cases dels propis veïns, contravenint el privilegi que el rei Jaume I havia atorgat el 26/8/1251 a la vila, lliurant-la de l’obligació de procurar alberga per a tropes. Aquests soldats campaven al seu aire, maltractant, humiliant i robant a la població . El 20 de juliol de l’any 1638, dia de Santa Margarida - que actualment es la patrona de la vila - els palafrugellencs es revoltaren contra aquest escamot i en mataren alguns. Les represàlies per part dels exercits castellans van ser duríssimes, saquejant la població i cremant cases i esglésies. La concessió d’en Jaume I està recollida en un document excepcional que es guarda a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, el Llibre de Privilegis, que a mes a mes conserva les inscripcions originals d’altres disposicions benèfiques per la vila, entre els segles XIII al XVIII. El llibre va estar perdut fins l’any 1926, en que el comprà la Diputació de Barcelona  a una llibreria de vell i retornat a Palafrugell el 2006. En Josep Pla va fer referència d’aquest document en el seu llibre “Peix fregit” (1954).

Dos años antes de que los segadores entrasen en la iglesia de Sant Andreu del Palomar para iniciar la revuelta contra el conde-duque de Olivares, conocida como el Corpus de Sangre, en Palafrugell hubo un precedente de similares características; 300 soldados de los tercios castellanos  se alojaban en casa de los propios vecinos, contraviniendo el privilegio que el rey Jaime I había concedido en 26/8/1251 a la villa, librándola de la obligación de procurar albergue para las tropas. Estos soldados campaban a su aire, maltratando, humillando y robando a la población. El 20 de julio de 1638, día de Santa Margarita – que actualmente es la patrona de la villa – los palafrugellenses se amotinaron contra aquel destacamento, matando a algunos de ellos. Las represalias por parte de los ejércitos castellanos fueron durísimas, saqueando la población y quemando casas y iglesias. La concesión de Jaume I está recogida en un documento excepcional que se guarda en el Archivo Municipal de Palafrugell, el Libro de los Privilegios, que además conserva las inscripciones originales de otras disposiciones beneficiosas para la villa entre los siglos XIII al XVIII.  El libro estuvo perdido hasta el año 1926, cuando lo compró la Diputación de Barcelona a una librería de lance. El escritor Josep Pla hizo referencia a este documento en su libro “Peix fregit” (1954)

Palau Sator

La plana originada a partir de les terres d’al•luvió generades per el riu Ter en el seu darrer tram, abans de desembocar al mar a prop de l’Estartit, ha estat modificada per les mans humanes des de temps immemorials. Aquesta zona, composada per estanys i aqüífers i a mes sotmesa a inundacions com a conseqüència de les nombroses pluges, ha anat convertint-se en espais de conreu, gracies a la construcció de rescloses, preses i canalitzacions. Hi ha constància, entre altres moltes,  que a Palau Sator, l’any 1343 es recaptaven diners per a construir una resclosa en el Ter. Palau Sator es una de les moltes viles medievals de l’Empordà on, si treus les aglomeracions produïdes pels assistents als nombrosos restaurants (tot ells recomanables) sembla que el temps s’hagi aturat. La comarca ha estat moltes vegades escenari d’episodis bèl•lics derivats de disputes o enfrontaments, com a la guerra de Successió, en que el borbònic general francès duc de Fiennes va assolar el territori i exigí forts delmes als habitants. Diuen que la nit del 19 de maig del 1706 el propi Felip V va fer nit a la rectoria de la població.  

Mes modernament aquesta rectoria també ha estat objecte de noticia: el 1969 el pintor Lluis Bosch estava pintant-t’hi un mural d’un estil modern i reivindicatiu, que no devia d’agradar a segons qui i un grup de persones al crit de “Viva Cristo Rey” va entrar a l’església i va lligar i emmordassar al pintor i al rector, en Nicolau Moncunill. Desprès van procedir a pintar amb pintura negra tot el mural. Tot i així va ser restaurat posteriorment.

La llanura originada a partir de las tierras de aluvión generadas por el río Ter en su último tramo, antes de desembocar al mar cerca de l’Estartit, ha sido modificada per manos humanas desde tiempos inmemoriales. Esta zona, compuesta por estanques y acuíferos y además sometida a inundaciones debidas a las copiosas lluvias, ha ido convirtiéndose en espacios de cultivo, gracias a la construcción de esclusas, presas y canalizaciones. Hay constancia, entre otras muchas, de que en Palau Sator, el año 1343 se reunía dinero para construir una esclusa en el rio Ter. Palau Sator es una de las muchas villa medievales de l’Empordà donde, si haces abstracción de la gran cantidad de asistentes a los numerosos restaurantes (todos ellos recomendables), parece que el tiempo se haya detenido. La comarca ha sido muchas veces escenario de episodios bélicos derivados de disputas o enfrentamientos, como en la  guerra de Sucesión, cuando el borbónico general francés, duque de Fiennes, asoló el territorio y exigió cuantiosos tributos a sus habitantes. Se dice que la noche del 19 de mayo de 1706, el propio Felipe V pernoctó en la rectoría de la  población. Más modernamente, esta rectoría también fue noticiable: en 1969 el pintor Lluis Bosch estaba pintando allí un mural de estilo moderno y reivindicativo, que no debió de gustar a según quien y un grupo de personas al grito de “Viva Cristo Rey” entró en la iglesia, ató y amordazó al pintor y al rector, Nicolau Moncunill. Después procedieron a pintar con pintura negra todo el mural. Aún así, fue restaurado posteriormente.

Gamberrisme i violencia

Balanç de les destrosses a Premia de Dalt, desprès de la revetlla de Sant Joan:  8 contenidors cremats, varies papereres destrossades i un pannell d’informació publica malmès.

 

I això en el que pertoca a mobiliari urbà. Pel que fa a la resta, brutícia, deixadesa, restes d’escombriaires per arreu o llaunes de begudes que es deixen a qualsevol lloc, ni que hi hagi una paperera a 2 metres de distancia.

 

Es un panorama que es repeteix a molts pobles i ciutats, només hi ha que veure com queden les platjes de Barcelona. Es com si el fet de celebrar una festa com la revetlla de Sant Joan, dones barra lliure per que molta gent llenci els escrúpols a  la deixalleria i alliberi la seva pulsió per deixar de banda el respecte per els demés ciutadans que comparteixen espai cívic amb ells. Es a dir que molta gent es dedica a allò tant  gratificant per ells de fotre el que els surt dels ous, o dels ovaris, no sigui que se’m molesti segons qui.

 

La reacció mes normal es la de cridar l’atenció a qui manifesta aquest comportament, però es un dilema. L’endemà de la revetlla, a mig matí,  vaig veure a un home  ja d’una certa edat, pixant entre dos contenidors.,.. en el centre del poble! Volia aturar-me per a cridar-li l’atenció i no ho vaig pogué fer, perquè anava  conduint i no vaig trobar lloc per fer-ho.

 

Vaig anar-me, tot pensant no ja únicament en l’aspecte estètic, o de manca d’educació, sinó també en l’higiènic i en els problemes per la salut dels que viuen a prop d’aquells contenidors, per exemple dels nanos petits i mes tenint en compte que la paret a tocar dels esmentats contenidors es la d’un col·legi, tot i que per l’època ja se que estan fent vacances.

 

El que em va impactar però va ser el que vaig llegir per la tarda, que havia succeït el dia abans a Redondela: un fet que en inici podria ser calcat de la meva voluntat de cridar l'atenció a un home que pixava en un lloc públic. Un noi li va cridar l'atenció i l'home en resposta es va treure una pistola i d'un tret va matar a qui li cridava l'atenció. 

Estupida mort. Estupida causa en origen. Hi ha una violencia enorme, que glateix en qualsevol individu i darrerament me n'he trobat en situacions no tant dramatiques, però si de molta tensió i amb faciltat d'arribar a paraules majors.

Tot això em fa reconsiderar la meva tendencia a cridar l'atenció quan veig algún comportament incivic. S'ha acabat manifestar al culpable que si posa els peus en el seient de davant en el tren, es possible que algú s'assegui damunt d'una merda de gos. O que si veig una persona que llença una llauna o una ampolla on no deu, li indiqui on hi ha una paperera a prop. Fa uns dies ho vaig fer a un personatge que s'entretenia tirant llaunes buides de cervesa per damunt de l'espatlla i ara tinc un calfred en pensar que hauría pogut passar.

Sense anar mes lluny, aquest mati he sortit a fer un tomb amb la meva gossa i m'he trobat que en un carrer pròxim algú havia posat una cadira d'oficina vella en el bell mig de la calçada, en un punt on era possible que un conductor no la veies, fins que hi hagues topat. Ni m'hi he acostat. No sabia qui ho podia estar vigilant, ni si era un parany.

Això si, l'he fotografiat per a enviar-ho a la policia local.

Dit això, vull manifestar també que considero l'acció realitzada per gent d'Arran, CUP en definitiva, que han asserrat les senyals frontereres entre França, Espanya i Andorra, tot i intentar justificar-les com una acció destinada a reivindicar l'unitat entre els paisos catalans, no deixa de ser un acte incivic mes, com el de cremar contenidors.