Tenia cara d'amable yayo. Es deia Van Kirk de
cognom i va morir el 28 de juliol passat als 93 anys. Quan algú li preguntava
si sentia remordiments, contestava amb una lliçó ben apresa, "es difícil
parlar de moral i de guerra a la mateixa frase”.
Perquè aquest home, d'aspecte afable, era el
darrer membre viu de la tripulació que el 6 d'agost de 1945 - demà farà 69 anys
- va dur l'Enola Gay damunt d'Hiroshima
i un cop allí va deixar anar la "Little Boy", la bomba nuclear que en
un moment va desfermar l'horror, va destruir la ciutat i va matar de cop mes de
140.000 persones.
Per apaigavar les consciencies es va utilitzar
la redita excusa de que la mort de totes aquestes persones civils, va servir
per a escurçar la guerra i evitar mes pèrdues humanes. I sembla que en Van Kirk
en va fer article de fe de la esmentada excusa, perquè el finat la va fer
servir molt en el decurs de la seva plàcida vida posterior. Això i una intensa campanya per a evitar que fotografies i informes del que va passar aleshores i en anys posteriors arribes a la opinió pública.
Quan vam visitar el Museu de l'Aire a Washington
i vam veure aquell aparell, missatger de la mort i de la misèria, no vaig pogué
estalviar-me de sentir un esglai, com el que vaig sentir quan visitarem Dachau. Un esglai i una pena immensa, al veure com el
mes granat de la intel·ligència humana s'ha dedicat sempre a crear instruments
per a dominar mitjançant la guerra i la destrucció a altres sers humans.
Com passava en l’antiguitat o a la època romana,
o al renaixement, a la 1a. guerra mundial de la que aquest dies es commemoren
el 100 anys, o com succeeix ara mateix a Ucraïna o a Síria, o a l’ Irak, o Gaza
o a tants i tants indrets d'aquest dissortat planeta.
I els líders politics segueixen llençant
missatges condemnant la violència i fent vots perquè aquestes coses no tornin a
succeir. Hipòcrites!