10 enero 2016

Un, que es va fent gran

Una sensació de que hom es van fent gran es que cada cop resulta mes difícil entendre els criteris per a interpretar les coses.

Sembla que cada persona porta gravades en el seu sistema bàsic una sèrie de instruccions per a  interpretar els inputs que rep, instruccions que es veuen complementades o modificades per factors externs en positiu o negatiu, depenen de l’entorn, de la família, de les persones que freqüenta en les diferents etapes de la seva vida i per una multitud de condicionants que fan que cada persona reaccioni segons l’estil d’aquestes instruccions davant  de l’escomesa de les diverses situacions a que el va exposant la vida.

Aquestes instruccions poden ser comunes a la majoria de la gent, o especials, fent que hi hagi persones que s’apartin de les conductes o creences comunes per a assolir reaccions o comportaments diferents en front de plaers, seduccions, objectius, reptes o amenaces.
Podria interpretar que aquestes diferencies son les que originen que unes persones puguin tenir trets  de genialitat o de delinqüència. O que puguin coexistir aquest trets o d’altres al mateix temps.

Vivim immersos en una societat i podem acceptar que hi hagi diferencies entre les persones en les instruccions gravades i la forma que les apliquen, però la convivència i la llibertat col·lectiva obliguen  a que aquestes instruccions respectin els espais de desenvolupament comú. Es mes ja no es tracta de condicionants, sinó de la forma com ens agrada viure, avançar econòmica, cultural i socialment i protegir-nos.

I la manera com ho veiem va canviant. Es això el que enllaça amb el principi del meu escrit. La forma en que entenem les coses evoluciona i entenem com a noves pautes aquelles que no encaixen en el sistema de instruccions que tenim gravat. De fet segurament no son noves, mes enllà de les que es deriven de la nostre posició sobre avenços tecnològics. Podríem dir que son practiques que en determinades èpoques han estat comunes o acceptades, han desaparegut o s’han minimitzat i en altres tornen a  ressorgir amb força

Es amb aquesta somera anàlisi amb la que provo d’entendre el perquè de com afronten els éssers humans les diferents actuacions a que els porta la seva trajectòria vital, com el cas de l’infant de set anys de Girona, mort fa entre u i tres mesos com a conseqüència d’una malaltia comuna i guardat per els pares en el domicili particular, tot esperant que es despertes gràcies a les oracions dels membres de la família, d’acord amb les creences de la religió que professen.

El pare, nord-americà, treballador d’una multinacional i enginyer,  no sembla que hagués de ser propens a creure en supersticions mes pròpies de chamans o de bruixots. I en canvi, això ha succeït. I a ell i la seva dona,  desprès de detenir-los els han deixat lliures amb càrrecs, però emetent una valoració clara i es que desprès d’haver-los examinat els experts han arribat a la conclusió de que no pateixen cap malaltia mental.

Es això el que hem deixa espaordit. I es el que entenc com una evolució de la manera d’interpretar pautes conductuals. Segons la meva manera de veure-ho, no poden estar gaire be del cap unes persones que deixen el cadàver del seu fill en el llit durant molt de temps, sense practicar el que el sentit comú i les pautes sanitàries de la societat en la que estan immersos aconsellen. Per molt de dolor que els produeixi la pèrdua.

 De tant en tant es produeixen casos com aquest, però es la primera vegada que llegeixo exoneracions com les que s’estan remarcant en aquest. Jo no dic que els hagin de tancar en un psiquiàtric, però tampoc que es digui que no tenen cap problema.

I possiblement això sigui una evolució en el criteri  sobre una qüestió que xoca amb la meva manera d’entendre les coses, basada en les instruccions que tinc gravades en el meu sistema bàsic.

Hi ha d’altres casos similars que col.lisionen amb el meu criteri (i penso que amb el de moltes altres persones), com per exemple l’afany de eludir beneficis d’un sistema sanitari avançat, que s’han demostrat eficaços, com la vacunació obligatòria d’infants per a prevenir les malalties comunes a les que estan exposats.

No es únicament una qüestió de criteri, sinó de irresponsabilitat en front dels demés infants que poden compartir espais d’escola o de jocs i estar sotmesos a contagis, com va passar a Olot recentment.

I aquí la meva perplexitat es la de que no es facin servir mitjans mes coercitius en defensa dels infants i dels pares,  inermes davant de la irresponsabilitat d’uns quants que egoistament només segueixen els seus impulsos, obviant que viuen en l’àmbit d’una societat.


De totes maneres, sento una immensa pena per uns pares que perden un fill.

No hay comentarios: