26 de juny 2014

La filosofia del benestar

Simon Kusnetz, premi Nobel d'economia del 1971, afirmava en defensa del sistema capitalista que les diferencies entre les classes socials tendeixen a reduir-se a mesura que les economies es desenvolupen. Es a dir que augmentant la riquesa com a conseqüència del desenvolupament econòmic això hauria de portar "per se" a un augment del benestar social en totes les capes de la societat.

Quaranta-tres anys mes tard, la realitat s'imposa d'un altre manera. I aixo es el que s'encarrega de demostrar l'economista francès Thomas Piketty en el seu llibre "El capital al Segle XXI".


Piketty no diu res que no s’endevinés i fos de coneixement general, però ell s'encarrega de demostrar-ho d'una manera científica i amb profusió de dades. Des dels EEUU ja han sortit en tromba els "experts" per rebatre les seves afirmacions.


Periòdicament i cada cop amb mes freqüència, apareixen noticies sobre com la societat en general es va empobrint, sobre tot les classes mitjanes i menestrals i en canvi es notori que cada cop mes uns quants polaritzen la riquesa (comentaris en aquest blog, "Rescate a Chipre"- 16/3/2013). 


De mentre, les entitats financeres segueixen tenint guanys i operen sota el paraigües dels politics i moltes vegades, de la connivència dels poders judicials. 
Però ja s'obre un abisme, quan hi han persones que comencen a veure clar quin es el propòsit d'aquesta situació. George Caffentzis, activista i filòsof novaiorquès, ho resumeix de la següent manera: 


Quan la periodista Ima Sanchis li pregunta cap a on va el capitalisme, ell contesta
"Per a seguir sent rentable, cap a la devaluació del treball, com veiem a EEUU i a Europa...El capitalisme esta canviant de forma. Hi ha economistes que parlen d'una gran massa de persones que treballaran com semi-esclaus".


Tampoc res que no veiem dia darrera dia. Els països "emergents" copen els sistemes manufacturers de tot el mon, gracies als seus salaris d’explotació. Dies endarrere llegíem a Internet el missatge que un treballador o treballadora d'una d'aquestes empreses ubicades a Bangla Desh va cosir en una peça de roba: "Obligats a treballar durant hores esgotadores"

.
Tot això es colpidor, però, com ho assimila la societat? Una societat que sembla mes be orientada a l'hedonisme de lo immediat - ho veiem en els restaurants plens o en els llocs de vacances o en la celebració de festes d'anomenada, per exemple - i que es capaç d'endeutar-se per a satisfer les seves ànsies de gaudir, tot i que l'endeutament contribueix a a afavorir aquest semi-esclavisme.


I que ja se’n fa reso ja de la pobresa, tot veient el trist espectacle dels remenadors d'escombraries, o comentant els titulars sobre la mala situació de la nutrició infantil, però en general, poca cosa mes.


Tenint en compte la protecció que semblen tenir els acumuladors de riquesa i que els politics semblen blindats davant de les critiques per les seves actuacions, te la societat al seu abast les claus per a canviar la situació?


O ens haurem de conformar en que tot es vagi deteriorant i arribem a l'estadi preconitzat per en Caffentzis?