Coneixia el pensament d’en Prat de la Riba per mitjans del seu llibre “La nacionalitat catalana”, escrit el 1906 i la seva biografia per mitjans del llibre de l’Enric Jardí i en Josep Mª. Ainaud de Lasarte, “Prat de la Riba, home de govern”, que van escriure el 1972 i del que em va recomanar la lectura el propi Ainaud.
Prat de la Riba va ser un polític i
intel·lectual amb gran capacitat de treball i prolífic escriptor.
La creació de la Mancomunitat el 6 d’abril del
1914 va suposar una notable empenta en molts camps del serveis públics a
Catalunya: la xarxa de carreteres, la telefonia, l’educació i la sanitat. Es
van construir hospitals i centres de maternitat i de salut mental, apostant per
una consideració social i de respecte per el malalts o per les parteres,
independentment de que fossin mares solteres.
Es van iniciar campanyes per la prevenció i
cura de malalties endèmiques, com la tuberculosi o el paludisme.
I en el camp de l’educació, reforçant el
mètode Montessori, que va conèixer la meva mare a la seva infantesa i del que
sempre me’n parlava molt be. També es van crear biblioteques i centres de
formació, com per exemple l’impuls que se li va donar a l’ara coneguda com Escola
del Treball, que va ser renovada i ampliada en el 1913 a partir de l’antiga
Escola Provincial d’Arts i Oficis. Jo hi vaig estudiar allí en el 1965.i el
1966.
I tot aquell moviment, que va possibilitar una
important renaixença econòmica i social de Catalunya, es va pogué dur endavant
gràcies a l’unificació en aquest ens de
les quatre diputacions catalanes, que no es que fessin coses mes enllà de les
facultats que tenien conferides, però si que les feien coordinadament i això
els permetia abordar reptes mes importants.
També va ser el creador de l’Institut
d’estudis catalans.
En Prat de la Riba va morir jove amb 47 anys,
el 1917. La seva obra la va continuar l’arquitecte Puig i Cadafalch (Casa
Ametller, Fàbrica Casarramona – ara Caixaforum –Casa Terrades...). Tot va
quedar en aigua de borralls quan al 1923 en Primo de Rivera va decidir acabar
amb el “exclusivismo malsano” de que gaudia Catalunya i, tot i que la
Mancomunitat estava contemplada per la legislació espanyola, va decidir la seva
dissolució.
Considerant el viscut ahir al Parlament
espanyol, us sorprèn això? Ha passat el temps, potser han canviat les formes i
ara en lloc de recórrer al “ordeno y mando”
, es pretén revestir d’una pàtina de democràcia, que en el fons no es
mes que el mateix que fa 90 anys: re-centralitzacio, pretensió de laminar la
identitat catalana i barrera al que es una legitima aspiració d’un poble.
Aleshores, com ara, el govern central no volia
renunciar a una regió que tant aporta a Espanya, des del punt de vista
econòmic. Per cert, això em porta a un
pensament: Si el procés sobiranista, com sembla demostrat, no impedeix que els
inversors estrangers segueixin apostant per Catalunya, com va a renunciar el
Govern Espanyol a aquestes aportacions? Voluntàriament no entraran mai en
discutir la qüestió en cap via.
L’Enric Prat de la Riba, que era de talant mes
be conservador, (militava a la Lliga Regionalista) va escriure un llibre, “Per
Catalunya i per l’Espanya Gran” en el que defensava la necessitat de que
Catalunya tingues una presencia i paper mes important en el Govern d’Espanya.
Semblant a l’operació Roca amb el Partit Reformista, en els anys vuitanta, operació
que ja se sap que va acabar com el rosari de l’aurora.
Tot i així, el que em dona esperança es que,
malgrat el temps transcorregut, la voluntat del poble català ressorgeix amb
força i potser no serà ara, però aquesta voluntat seguirà expressant-se malgrat
lleis que envaeixen les competències de la Generalitat, Lleis Wert i totes
aquelles que aniran traient-se de la màniga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada