26 de maig 2013

Ramon Berenguer II - Cap d'Estopa

Fa uns dies un amic em va preguntar per l’expressió “Que no et prenguin per Cap d’Estopa”, que de vegades he fet servir.

La veritat es que haig de dir que no tinc cap precedent acadèmic, lingüístic o científic per a explicar-lo. Ho feia servir el meu avi, per a referir-se a aquella situació en que alguna característica et fa destacar per el motiu que sigui i això et converteix en objectiu de les critiques d’altres. Estaria relacionat per exemple amb allò de que a la “mili” es millor no destacar ni quedar-se endarrere, perquè uns o altres et posen a parir.

L’arrel la desconec, tot i que puc buscar alguna explicació. En “Cap d’estopa” va ser en Ramón Berenguer II, avi del Ramon Berenguer IV, el que mes tard es casaria amb la Peronella, filla d’en Ramiro II d’Aragó. El seu pare va ser en  Ramón Berenguer I i la seva mare Almodis de la Marca, parella curiosa, perquè ella va ser segrestada per ell, desprès d’una turmentosa vida sentimental a Narbona, deixant endarrere 2 ex-marits i 5 fills. El que si sembla cert es que aquest Ramon Berenguer I devia de ser una mica especial.

En Ramon Berenguer II va tenir un germà, possiblement bessó, a qui li van posar per nom Berenguer Ramon II. Sona a acudit, no? Donç l’acudit millor el va tenir el pare deixant-los en herència el Comtat de Barcelona, amb tots els seus territoris i propietats, al 50%. Però així, eh?, res d‘aquell castell per tu i aquest alou per mi, no. El 50% d’aquell castell per tu i l’altre 50% per mi. I així tot.

Si el repartiment “normal” ja comporta problemes, imagineu-vos quins problemes no provocaria aquesta situació tan especial. Fins i tot havien de compartir el Govern, ocupant el Palau Comtal sis mesos un i sis mesos l’altre. Les discussions entre germans eren continues i fins i tot va haver d’intervenir el Papa Gregori VII per tractar de posar pau.

De mentre també tractaven d’expansionar les terres del Comtat, establint aliances amb altres comtes i fins i tot amb els moros d’altres Taifes. Però va ensopegar amb el gran heroi nacional espanyol de l’edat medieval , en Rodrigo Diaz de Vivar, mes conegut per Charlton Heston, ay!, perdo, per el Cid. Aquest, que a la saó estava enemistat amb l’Alfons VI de Castella i Lléo que era el seu rei, per no se quines qüestions de juraments a Santa Gadea, va anar a oferir-se a en Cap d’Estopa per a lluitar contra els moros.

En Cap d’Estopa el va rebutjar i el Cid, molt ofès, va anar aquest cop a oferir el seus serveis al rei moro de Saragossa. Amb un exercit composat de castellans i de moros el Cid va derrotar a en Cap d’Estopa i el va fer presoner a la batalla d’Almenar. Se suposa que el van alliberar desprès de pagar un fort rescabalament i això segurament li devia provar molt malament al germà, en Berenguer Ramon, que ja tindria coll avall que seria l’amo de tot,

I aquí ja entrem en el terreny de la llegenda. En Cap d’Estopa va ser assassinat en tornar del seu captiveri, tot passant prop de l’actual Gualba, al Montseny i el seu cos llençat a un llac de la Serra del Montnegre. De seguida van sortir sospites de que havia estat el seu germà qui va organitzar el crim.

Recuperat el cos el 1082, va ser portat fins a la Catedral de Girona, on el van enterrar prop de la seva besavia Ermessenda de Carcassona. Que el van enterrar es un dir, perquè en aquella època el que es feia amb les despulles dels personatges il•lustres era penjar el seu bagul de la paret de la Catedral.


Va ser anys mes tard el 1385, quan un descendent seu, en Pere el Cerimoniós va voler que li fessin un altre tomba a la nova nau gòtica de la Catedral de Girona.

Hi ha dues coses curioses relacionades amb la tomba d’en Cap d’Estopa:

La primera es que, havent estat un gran aficionat a la falconeria, en el trajecte des de on el van trobar fins a la Catedral de Girona, el seu falco preferit seguia volant el fèretre i quan van arribar a la porta del temple es va desplomar mort. Aquest es el motiu de que en la nervadura de l’arc gòtic davant de la tomba hi hagi esculpida la figura d’un falcó.

La segona es que quan van obrir la tomba el 1982, es van trobar que el bagul estava pintat de color daurat i decorat amb barres vermelles verticals. De seguida se li va voler veure l’origen català de l’escut de les quatre barres, mes enllà de la coneguda llegenda de les quatre ditades de sang en l’escut d’en Guifré el Pilós. I de seguida els detractors van sortir en tromba dient que era impossible que aquestes característiques s’haguessin mantingut tan be, desprès d’haver estat prop de 300 anys penjats a la paret de la Catedral de Girona.

Especialment ho combaten uns tals Alberto Montaner Frutos i Faustino Menendez Pidal de Navascues, historiadors aragonesos, però l’argumentació mes important que tenen es que en el segle XII encara no havia aparegut l’heràldica. Es que això impedia que existissin abans banderes, senyeres, escuts, etc.? El que no existia era una forma normalitzada de recopilar el que s'utilitzes ja des de molt i molt abans. O es que les legions romanes no duien senyeres, banderes, escuts, etc.? El SPQR, els pendons i les àligues imperials que identificaven les unitats romanes no van existir abans del segle XII?

Jo penso que aquest escut es mes antic i prové del Comtat de Carcassona per mitjans de la besavia, l’Ermessenda, ja que també el seu bagul estava decorat de la mateixa forma.

Sobre això i com que els detractors no aporten arguments que demostrin fefaentment un altre origen de l’escut de les quatre barres, jo m’inclino a pensar que si va ser així. I qui pot discutir que en Pere el Cerimoniós, rei de la Corona d’Aragó si, però al mateix temps Comte de Barcelona, el que va fer va ser respectar l’antiga decoració dels baguls, traslladant-la als nous?

Tornant a en Cap d’Estopa, que li deien així per la seva profusa cabellera de color palla, no va ser un personatge massa afortunat. Penso que li encaixaria el dit de que “no et prenguin per cap d’Estopa”.

El germà, com a conseqüència de les sospites d’haver-lo fet matar va ser conegut a partir de aleshores amb el malnom del "Fraticida" i va haver de renunciar als dret successoris, en favor del fill d’en Cap d’Estopa, que mes tard es convertiria en Ramón Berenguer III, tot i que durant la minoria d’edat del seu nebot l'oncle li va fer de regent.

Un altre curiositat: Per a dilucidar si en Berenguer Ramon II era o no culpable, es va haver de sotmetre a un “Judici de Deu” (una justa) en la cort del rei Alfons VI de Castella i Lléo. Al perdre el combat, va ser desposseït del seu títol de Comte. Sembla que va morir davant de Jerusalem, participant en la croada del rei Raimon IV de Toulouse.

25 de maig 2013

Cosas de familias mal avenidas

El padre miro a sus hijos y les dijo, todo va mal. La crisis y demás ya sabéis. Además, tenemos muchas deudas, que hemos gastado mucho en finanzas y otras historias. Deudas que hay que devolver con sus intereses que cada vez son mayores. Por lo tanto aquí todo el mundo deberá de ajustarse y aplicar recortes en sus gastos.

En seguida se oyeron voces airadas. Uno de los hijos chilla: ¡Yo no voy ajustarme a nada! ¡Yo quiero seguir teniendo lo mismo, faltaría más! Además, ya tengo previsto que he de compartir parte de lo que me das con mis amiguetes y he de hacerles algunos regalos. O sea que ni hablar.

Ah! Dice otro, yo he de comprar un coche nuevo,  no es que lo necesite, pero ¿Qué eres si no tienes coche nuevo? Y así larga serie de protestas.

Oye, oye, dijo uno de los hermanos, todo esto está muy bien, pero aquí los que trabajamos somos pocos. Y no tengo inconveniente en compartir mis ingresos con los demás pero es que joder, no tengo ni para el billete del metro para ir a trabajar. Además, es que como me ponga malo seremos todos lo que tendremos un problema.

Y todos al unísono, incluso aquel que este hermano creía más próximo, dicen ¡ese será tu problema!

Y el padre afirma que de entrada nada, que no habrá cambios. Y luego se lo piensa, acordándose de algunos de sus hijos más próximos, que también tienen deudas importantes y dice bueno, a lo mejor podemos hacer algún arreglillo.

Pero el hijo que ha hablado y es de los pocos que trabajan, está cansado. Se siente como la cenicienta; el padre no ha tenido ni un gesto para él, ni siquiera en la época de las vacas gordas. Aún le debe la asignación de varios años con el pretexto de que no hay dinero, pero la verdad es que se lo regatea, porqué en definitiva no lo siente tan hijo suyo como los otros. Y siempre está afeándole porqué viste diferente. El hijo está pensando en emanciparse.

¿Algún día sabrá el padre reconducir esta relación?

21 de maig 2013

MOU I LA ESTRATEGIA EN LA COMUNICACIO

Ara que l’entrenador del Real Madrid sembla que estigui en hores baixes, hom es pregunta que ha passat perquè una persona que ha gaudit de tota la confiança, no nomes dels òrgans directius de l’equip, sinó de l’afició majoritàriament, hagi derivat a una situació per la que tothom, de forma generalitzada, te una apreciació molt negativa sobre ell.

Penso que aquest entrenador ha abusat de unes tècniques que desafortunadament avui en dia son cada cop mes presents i utilitzades en molts àmbits: la manipulació i la desinformació.

Aquestes tècniques son conegudes d’antic, ja Aristotèles declarava que el fi de tota comunicació es persuadir – i negativament dissuadir – al interlocutor per a aconseguir l’efecte desitjat per la font del missatge. Però normalment s’empraven acompanyant accions bèl•liques, principalment amb dos objectius:
a) Obtenir el recolzament incondicional del personal propi en situació de dubtes.

b) Introduir el dubte sobre la integritat (difamació) i el que defensa el personal considerat com a enemic.

El que passa es que avui en dia aquestes tècniques han transcendit dels propòsits bèl•lics i s’utilitzen gairebé per tot. Recordo una reunió en la que un Directiu de l’empresa on jo treballava, ja d’una certa edat en aquell moment, ens escoltava parlar a gent mes jove (també en aquell moment) i finalment no es va poder estar de dir-nos:

Se’n adoneu de que la vostra conversa està plena de paraules i referències bel•licistes?

I així era. No en va mes tard el famós “Art de la Guerra” , llibre d’estratègia bèl•lica escrit per Sun Tzu fa mes de dos mil cinc cents anys, ha estat adaptat com a manual de guia per a estratègies de negocis: competència, management, marketing i vendes.

I aquest es el criteri imperant. No hi ha que limitar-se a jugar be, a competir be. O potser precisament per cobrir les mancances en la competició esportiva o d’altra mena. Paral•lelament hi ha que establir unes estratègies per a manipular i desinformar, com a contribució en el camí a la consecució d’objectius.

Per una banda, com he dit mes amunt, perquè els propis, directiva i aficionats, es creguin que ets lo millor de lo millor i puguis obtenir el seu recolzament incondicional. I per un altre, per a confondre i desacreditar als contraris. Això, junt amb la gestió de la presencia en medis informatius, que avui en dia estan disponibles gairebé incondicionalment en la seva recerca de material per a alimentar els seus clients i lectors – espectadors, pot sortir be, si els resultats son a mes positius.

Però, si no es així, el “tinglado” es desmunta tard o aviat i el perill es el de quedar-se amb el cul al aire. Precisament per el reso mediatic, la manera de fer, els desvergonyiments programats, les agressivitats infantils, les desqualificacions continues dels contraris i les manques d’educació, que formen part d’aquestes estratègies han quedat evidenciades davant de tothom, fins i tot dels qui possiblement podrien ser el seus empresaris en el futur.

Per tot això peno que l’ínclit Mouriño hauria d’haver estat mes prudent.

Clar que tot això...no es podria extrapolar al comportament de bona part de la societat actual?

I per últim, segueixo pensant que el Real Madrid es un gran equip. El que falla son determinades persones.

20 de maig 2013

¿Sentirse español?


El presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, ha defendido este lunes la imagen de España y la necesidad de mostrar "sin complejos" las características de un país plural, que se expresa en una lengua internacional de prestigio e identificable por su potencial económico y por la solidez de sus instituciones. Me pregunto en que basa su percepción el Sr. Rajoy, creo que peca de optimismo desmedido.

Por otra parte el Sr. Wert promueve una Ley educativa, la LOMCE, con el propósito declarado de que los ciudadanos del país se sientan orgullosos de “ser españoles”. Los propósitos ocultos no los declara, ni tampoco la Sra. Cospedal los aclara en su apoyo decidido a los objetivos del Ministro de Cultura, permaneciendo únicamente en su línea de criticar y denigrar todo aquello que no le gusta. Que ya os podéis imaginar que es.

Y yo me pregunto, ¿Cómo pueden los españoles sentirse atraídos por esa idea? Y no me refiero a los de extrema derecha, que en cualquier caso les va bien cualquier cosa que signifique la laminación de hechos diferenciales y pluralidades, me refiero a la mayoría de españoles que puedan sentirse perplejos por la manera como está funcionando el país.

Porque de las informaciones que aparecen en los medios, se sabe que España esta en los primeros lugares del ranking europeo por:
- Paro
- Corrupción
- Fracaso escolar.
- Consumo de droga.
- Maltrato al medio ambiente. Ley de Costas por ejemplo.
- Explotación bancaria.
- Productos elementales y de subsistencia caros, energía y comunicaciones por ejemplo.
- Falta de transparencia.

Creo que en términos generales la culpa de esta situación hay que atribuirla a los habitantes del país. Todos.

No hay autoestima. Y cuando digo autoestima no me refiero evidentemente al ego que convierte a cada cual en un personaje endiosado, que piensa que la razón solo la tiene el y nadie mas. La autoestima que yo invoco reside más bien en el respeto a lo que es el país, no tanto a su historia, llena de hechos no superados y fuente  de agravio permanente, sino a su configuración, a su pluralidad, a entender donde están sus motores, sus fortalezas y que es lo que nos puede hacer más competitivos y respetados.

La dinámica que han adquirido las relaciones entre los ciudadanos esta presidida por una desconfianza continuamente alimentada por instancias políticas que la utilizan para obtener rentabilidad en votos, utilizando las técnicas más deleznables para promover el rechazo entre ciudadanos y poniendo en el punto de mira a catalanes y andaluces, que son las principales comunidades donde no gobierna el PP. Por ejemplo introduciendo la descalificación continua, el falseamiento de la historia, el ninguneamiento de la personalidad, la negación de la lengua y tachando de nazis precisamente a quienes han sido victimas del fascismo.

Para abrir los ojos de quienes duden, debería bastar el ver que quien ofrece un homenaje a la División Azul, unidad que colaboró con la Wertmacht en Rusia y por tanto con los nazis, son aquellos quienes precisamente utilizan este calificativo para otros. ¡¡Ah, pero  no os quejéis, nos dicen, que ya estamos hartos de vuestro victimismo!!

El fondo de la cuestión es como casi siempre de índole económica y ahí es donde reside el quid. España no puede prescindir de Catalunya y de su impulso, esto por lo menos lo han reconocido los responsables del PP, pero quieren una Catalunya domesticada, plegada a lo que ellos decidan y que ocasione las mínimas molestias posibles, echándole un par de caramelos de vez en cuando. Y para conseguir este objetivo recurren a lo que siempre han hecho mejor: estropear el juguete. En lugar de utilizar la aproximación como instrumento (bien que lo supo hacer alguno de los suyos, cuando lo necesitaba, como en el celebre pacto del Majestic), niegan cualquier posibilidad de cambiar las reglas del juego, aprovechando las circunstancias para asfixiar económicamente, con el pensamiento puesto en que esta asfixia acabará por rendir a estos locos.

Lo que ocurre es que el puzzle es complejo y claro las responsabilidades que intentan achacar únicamente a una parte,  se le subvierten cuando son sus propios correligionarios quienes pueden estar afectados por determinadas decisiones que en principio estarían pensadas solo para aquellas comunidades que políticamente no son de su cuerda. Decisiones por tanto, que afectarían a  País Valencia (si a alguien le molesta lo siento), Balears y Murcia, esencialmente.
Y así está el panorama. Cada día aparece un nuevo “detallito” destinado a encabronar aún más la ya enrarecida atmósfera: Que si el Lapao, que si la Lomce, que si el aluvión de vociferantes que participan en cualquier foro en cuanto aparece la palabra Catalunya…

Si alguien relee mis entradas en este blog, podrá comprobar que años atrás yo pensaba que la transición había hecho superar determinadas cosas y que lo que había que hacer era no volver a caer en los mismos errores, que había que restituir las cosas a su sitio, enterrar a los muertos, tratando de no abrir las viejas heridas.

No tengo más remedio que reconocer que me equivocaba. La transición no ha cerrado algo que quizás no se cerrará jamás. Porqué el problema no reside en los hechos históricos, con frecuencia tan y tan dolorosos. El problema reside en la idiosincrasia de los habitantes del país, que aparte de no tener autoestima, como relato más arriba, no tiene la altitud de miras necesaria para ver más allá de sus narices y se complace más en el placer y el recurso a lo inmediato que en mirar hacia el futuro con generosidad.

Pongo por caso la generación perdida que significará la ausencia de los que ahora se tienen que marchar porqué no ven posibilidades en su propio país y encuentran oportunidades en otros lugares. Los que ven el ranking que detallo al principio y pensarán ¿vale la pena sentirse español para eso? ¡Y encima tener que oír que eso es una ventaja, porqué así en el extranjero se dan cuenta de la valía de nuestros jóvenes! Esperanza Aguirre dixit.