07 diciembre 2013

Ramon Berenguer IV, historia i ficció - cap. IV


- El moment havia passat. En Jaume I s’hi trobava còmode amb la corona tal i com estava configurada i s’ha de tenir en compte nombroses oposicions a que Catalunya fos un regne. D’altre banda els nobles aragonesos, tot i que no tenien res a veure amb el govern dels territoris catalans, no veien amb bons ulls la constitució d’un altre regne.

De fet, la noblesa aragonesa  sempre havia estat contraria a que els comtats catalans tinguessin l’autonomia que van assolir. Per exemple, en la conquesta de Tortosa i de Lleida per en Ramon Berenguer IV,  ells consideraven que aquests territoris havien de quedar annexionats a Aragó i no pas a Catalunya. El seu criteri era que amb el casament del comte amb na Peronella, la dinastia comtal de Barcelona s’havia extingit i l’única  casa governant havia de ser la d’Aragó pel damunt de les demés, ja que era un regne.

També durant molts anys el terrenys que des de Catalunya es coneixen com “la franja” – la Ribagorça i la Llitera – van ser reclamats per els aragonesos i patiren nombrosos enfrontaments entre nobles aragonesos i catalans, fins que en el 1375 en Pere III el Cerimoniós o el del Punyalet, com el vulgui anomenar, els va assignar definitivament a Aragó. Aquest rei sempre va tenir problemes econòmics per a finançar les seves aventures bèl·liques, embellir Barcelona, mantenir els ducats d’Atenes i Neopatria i donar satisfacció a les desmesurades apetències de luxe de la seva quarta i darrera muller, na Sibila de Forcia. Va ser per això, intentant obtenir aportacions per part dels aragonesos, que es va fer aquesta concessió.

Però de tothom es sabut que en  aquelles terres s’hi parla català. Que es deixin d’històries de Lapao, com li diuen ara; això es voler embolicar la troca.

En els primers segles de la baixa edat mitjana, no s’estimava que hi haguessin masses diferencies entre la dignitat i el poder d’una casa real i els d’una casa comtal. En tot cas, a Catalunya el govern d’una casa comtal va admetre la creació d’una representació dels ciutadans, que va arrencar amb la Assemblea de Pau i Treva en el 1188, i que finalment, en el regnat d’en Pere III, es va convertir en la “Diputació del General” o, mes com la coneixen vostès, “La Generalitat de Catalunya”

Aquesta institució, integrada per consellers representants de la noblesa i la aristocràcia catalanes, tenia ja en el temps d’en Jaume I una remarcable autonomia política i econòmica i temia que la proclamació d’un regnat a Catalunya suposes una retallada d’aquestes atribucions. Per tan i per tal de no buscar-se mes problemes, considerant a mes que Catalunya ja tenia un elevat nivell  de govern i de fet era el territori mes representatiu de la Corona d’Aragó, va renunciar a aquesta possibilitat. Els mateixos catalans van fer seva l’idea del Casal d’Aragó i aquest criteri va marcar l’expansió catalana per el Mediterrani. 

Com l’he dit, el moment havia passat. El moment adient havia d’haver estat precisament desprès de conquerir Lleida i Tortosa, i un cop resoltes les disputes frontereres amb Castella, havent establert una definició ben clara de dos territoris diferenciats, política i econòmicament: el regne d’Aragó i els que quedaven sote la jurisdicció de la Casa Comtal de Barcelona, tant en l’espai peninsular com en el Sud de França, el Llenguadoc i la Provença.   I aquesta era la intenció que em guiava quan vaig emprendre el camí cap a Torí, per a visitar en Frederic Barbarossa, que a la saó era  l’emperador del Sacre Imperi Romà – Germànic.

En sentir això, un calfred em va recórrer l’esquena. Em vaig preguntar immediatament, de quin frenopàtic s’hauria escapat aquest personatge.  Seria perillós? Com si endevines el que pensava l’home palmejà la pedra al seu costat, convidant-me a seure. - Segui, segui, que li explicaré quelcom interessant.

- Un cop definida la línia successoria de la dinastia d’Aragó, substantivada en el meu fill en Ramon, conegut mes endavant com Alfons I, comte de Barcelona o Alfons II, rei d’Aragó, em quedava la tasca de lliurar definitivament els territoris catalans de la fidelitat al rei franc. I el propòsit era constituir Catalunya com un regne i pel damunt erigir la figura d’emperador de tots els territoris, com havia fet l’Alfons VI a Castella – Lleó.

                                                                         (SEGUIRA)

No hay comentarios: