14 septiembre 2013

La adopció internacional



Finalment sembla que s’han remogut els inconvenients perquè aquells matrimonis que volien adoptar un nen abandonat del Marroc puguin endur-se’l cap a casa. Felicitat als matrimonis que han aconseguit els seu objectiu i podran finalment tenir a casa el tan esperat...fill? O no els hem de felicitar tan?

Exemplar de l'Alcorà
Llegint amb detall la noticia veig que no es tracta de nens adoptats, sinó cedits en tutela i en el regim que a Marroc se’n anomena “kafala”. Aquests nens no poden perdre el seu nom, la seva nacionalitat, ni la seva religió. Es mes, donat que així ho exigeix la normativa marroquina, els tutors han de ser musulmans i per això els tutors han hagut de convertir-se al islamisme.

El que no han dubtat en fer aquests tutors per tal de poder endur-se als nens, però aquí hi ha hagut una jugada poc neta. Els tutors ja feia temps que tenien relació amb els nens “destinats”  dins dels orfenats on hi eren i per tan els havien agafat afecte. Abans de renunciar a aquests nens, han decidit acceptar la conversió a la religió musulmana. Però jo em pregunto, s’han adonat de que els suposa exactament això?

Hauran de vestir les tutores segons la tradició islàmica? Estaran obligats ambdós tutors a complir amb el Ramada i amb tots els preceptes d’aquesta religió? Hauran de fer el pelegrinatge a la Meca? Hauran de fer les aportacions econòmiques prescrites? I, (perdoneu que introdueixi una aparent frivolitat), hauran de renunciar  a menjar pernil ibèric o altres productes del porc, perquè així ho prohibeix la religió predicada per Mahoma?

Poca broma. Introduint aquesta obligació em sembla que aquests tutors, que en realitat volien veure complerts els seus anhels de ser pares, no aconseguiran el seu propòsit i en un futur es veuran frustrats. Excepte clar que el seu altruisme els porti a sacrificar les seves creences basades en un model occidental, el que han mamat tota la seva vida i que tot i tan blasmat, esta demostrat que en matèria de llibertats, respecte i possibilitats d’enriquiment moral està per damunt d’altres.

He posat possibilitats, no que aquesta aspiració s’acompleixi al 100%

13 septiembre 2013

De dictaduras y otras tomaduras de pelo

El 13 de Setiembre de 1923, o sea hace hoy 90 años, Miguel Primo de Rivera dió un golpe de estado, suspendió la constitución de 1876 y declaró una Dictadura con el beneplácito del Rey de España, de la Iglesia y de los sectores más conservadores del país.

Auque solo duró algo más de seis años, esta Dictadura estuvo adornada de todas las características esenciales de este tipo de gobiernos: prohibición de la libertad de prensa, preponderancia de los estamentos militares sobre los civiles (Primo de Rivera provenía de una familia con larga tradición militar), prohibición de las lenguas regionales en actos públicos, represión...Y lo peor además es que fué semilla de tristes acontecimientos que se vivieron en épocas posteriores

En fin, todo aquello que la amplia mayoría en una sociedad democrática rechaza, pero a lo que algunos nostálgicos están empeñados en hacernos volver. Como los que anteayer irrumpieron en la librería Blaquerna de Madrid.

06 septiembre 2013

¿La Unión Europea?

Avui fa vuitanta quatre anys que l’Aristide Briand, primer ministre  francès en aquell temps, va proposar  a l’Assemblea de la Societat de Nacions la creació dels Estats Units d’Europa. Per la tasca que havia fet en favor d’aquest propòsit li havien concedit el premi Nobel de la Pau el 1926, “ex-aequo” amb el seu homòleg alemany Gustav Streseman.


Es evident que a dia d’avui s’han fet avenços importants en la constitució de la UE, però, per que serà que em flaira que en realitat ningú a Europa està per la feina de constituir realment una entitat econòmica i política unitària?

                ---------------------------


Hoy hace ochenta y cuatro años que Aristide Briand, primer ministro francés a la sazón,  propuso a la Asamblea de la Sociedad de Naciones la creación de los Estados Unidos de Europa. Por la actividad que había realizado en favor de este propósito, le habían concedido en 1926 el Premio Nóbel de la Paz, “ex-aequo” con su homólogo alemán Gustav Streseman.


Es evidente que a día de hoy se han hecho avances importantes en la constitución de la UE, pero, ¿por qué será que me da la sensación que en realidad nadie en Europa está por la labor de constituir realmente una entidad económica y política unitaria?