25 diciembre 2013

La autoria del trabajo

Titular  en "Le Monde" de hoy:

"Un cirujano ingles podria haber grabado sus iniciales en el higado de un paciente"




Y es que el trabajo hay que firmarlo, ya se sabe, por si la competencia

12 diciembre 2013

Ramon Berenguer IV, historia i ficció. - Cap. V i últim

-Escolti, això el faria xocar amb el seu cunyat (Ai Deu, que jo també m’estava embolicant!), l’Alfons VII rei de Galicia, de Lleo i de Castella, a qui vostè va retre homenatge com a “Imperator totius hispaniae” el 1135.

L'Emperador Barbarrossa
- Justament, per això buscava el recolzament de les mes altes instàncies internacionals. La d’Anglaterra ja la tenia, per la meva amistat i aliatge amb el rei l’Enric II, duc també d’Aquitana i em quedava obtenir la de l’emperador Frederic Barbarrossa, a qui volia renovar vassallatge i proposar-li col·laboració en l’enfrontament que tenia am b el Papa Alexandre III, recolzant l’elecció de l’Emperador, que donava suport  a l’anomenat antipapa, en Victor IV.

El Vaticà no era massa procliu a acceptar la cessió que en Ramir II m’havia fet del seu regne, tot i que en el seu moment si em va donar suport perquè les ordres religioses dels Templers i dels Hospitalaris renunciessin als drets sobre els territoris d’Aragó que els havia deixat en el seu testament l’Alfons I el Batallador. Aquest era part de l’embolic que tenia en Ramir II i que va motivar el que obstinadament volgués retirar-se a la vida monàstica. I que vaig aconseguir resoldre.

Però el destí es creuà en el meu viatge. De cop i volta em vaig començar a trobar malament en apropar-me a la població de Borgo San Dalmazzo, un llogarret perdut en el camí cap a Torí. Tot i que en aquella època no hi havia les garanties sanitàries que vostès tenen, jo era un home de quaranta vuit anys, que no havia patit malalties importants i capaç de cavalcar hores i hores per assolir el meu destí. No en va havia estat cavaller templari, com ho va ser el meu pare.

Prova de que estava ben sa era la meva activitat “gentil”, a prova de qualsevol esforç, com era tradició en la línia dinàstica de  la meva Casa Comtal. Tothom sap per exemple que fins que no vaig pogué casar-me amb la Peronella,  havia de tenir cobertes las meves necessitats amb el concurs de concubines, situació que era acceptada generalment, fins i tot per la noblesa aragonesa. Una mica a contracor,  també es veritat.   

I dos dies desprès vaig morir. La ma que em va guiar cap aquesta mort, defensava interessos aliens, no volia que s’arribes a l’acord que tenia el propòsit de fer i la subseqüent emergència d’un imperi que comprengués les terres del Llanguedoc, la Provença. Aragó i Catalunya i,  per que no, en el futur les Balears, Llevant, Murcia i fins Almeria. Li diria qui va ser,  qui ho va encomanar, però això ja no te massa importància, tot i que no li serà difícil deduir-ho.

En aquells moments el meu fill era massa petit per a suposar cap inconvenient per els qui no volien un imperi fort a la regió. La consolidació d’una potencia en aquesta part d’Europa segurament hagués evitat la decadència de la dinastia catalana – aragonesa que es va produir desprès, tot i el ressorgir dels segles XIII i XIV.

Avui en dia tindrien un escenari ben diferent, polític i econòmic, per allò que vostès anomenen l’efecte papallona. Ves a saber, això si que no soc capaç de veure si seria així.

- Arribats aquí, em va venir a la memòria aquella imatge de fa temps, quan en èpoques de mes incorrecció política es representava els boixos amb un barret de paper, imitant a en Napoleó. Em vaig preguntar si jo estaria també sonat, parlant amb aquell home i escoltant les seves histories i vaig decidir que ja n’hi havia prou.

Vaig pronunciar une gairebé inaudibles paraules d'acomiadament i tot reculant, cap endarrere, no se ben be per que, vaig allunyar-me. En arribar a la baixada del puig de l’església, em vaig girar per caminar cap endavant i immediatament em vaig tornar a tombar per a veure’l. Ja no hi era. I el que em va cridar l’atenció va ser que en el lloc on havíem estat asseguts era ple de sorra.


Mes tard, en el camí de tornada reflexionava sobre la conversa mantinguda i m’adonava de lo esperpèntic de la situació. O no tant?

10 diciembre 2013

La indignacio que no para


No us recorda res aixo? (veure entrades antigues del meu blog, referides als Indignats)


Si la cosa anes per aqui, potser encara podriemconfiar en que s'aconseguis quelcom.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Why it's time to occupy the state

Many Occupy protesters who took to the squares and streets now see electoral politics as the road to real change
Occupy Wall Street Holds Major Day Of Action In New York City
Occupy Wall Street protesters in New York's Union Square in 2011. Photograph: Spencer Platt/Getty Images
Some veterans of the Occupy and indignados movements are considering a turn towards electoral politics. This change of direction reflects an increasing awareness among activists that to change the world we also need to take state power.
Setting up political parties is not exactly what we have become accustomed to expect from radical activists. Yet, this is precisely what some of the participants in the last few years of protest and occupations are now busying themselves with. From Spain to the US, Greece to Turkey, many protesters have been persuaded that to do away with the 1% dominating the 99%, it will not be enough simply to resort to the heroic arsenal of street politics. After taking to squares, many now feel the time has come to occupy the state.
"We believed that, following the street protests, American democracy would have reacted by changing its way of doing things," Micah White, the former editor of the radical magazine Adbusters, credited with the invention of the name Occupy Wall Street, recently declared. "Now we are realising that you also have to win elections, and you have to govern, not just work against the government."

07 diciembre 2013

Ramon Berenguer IV, historia i ficció - cap. IV


- El moment havia passat. En Jaume I s’hi trobava còmode amb la corona tal i com estava configurada i s’ha de tenir en compte nombroses oposicions a que Catalunya fos un regne. D’altre banda els nobles aragonesos, tot i que no tenien res a veure amb el govern dels territoris catalans, no veien amb bons ulls la constitució d’un altre regne.

De fet, la noblesa aragonesa  sempre havia estat contraria a que els comtats catalans tinguessin l’autonomia que van assolir. Per exemple, en la conquesta de Tortosa i de Lleida per en Ramon Berenguer IV,  ells consideraven que aquests territoris havien de quedar annexionats a Aragó i no pas a Catalunya. El seu criteri era que amb el casament del comte amb na Peronella, la dinastia comtal de Barcelona s’havia extingit i l’única  casa governant havia de ser la d’Aragó pel damunt de les demés, ja que era un regne.

També durant molts anys el terrenys que des de Catalunya es coneixen com “la franja” – la Ribagorça i la Llitera – van ser reclamats per els aragonesos i patiren nombrosos enfrontaments entre nobles aragonesos i catalans, fins que en el 1375 en Pere III el Cerimoniós o el del Punyalet, com el vulgui anomenar, els va assignar definitivament a Aragó. Aquest rei sempre va tenir problemes econòmics per a finançar les seves aventures bèl·liques, embellir Barcelona, mantenir els ducats d’Atenes i Neopatria i donar satisfacció a les desmesurades apetències de luxe de la seva quarta i darrera muller, na Sibila de Forcia. Va ser per això, intentant obtenir aportacions per part dels aragonesos, que es va fer aquesta concessió.

Però de tothom es sabut que en  aquelles terres s’hi parla català. Que es deixin d’històries de Lapao, com li diuen ara; això es voler embolicar la troca.

En els primers segles de la baixa edat mitjana, no s’estimava que hi haguessin masses diferencies entre la dignitat i el poder d’una casa real i els d’una casa comtal. En tot cas, a Catalunya el govern d’una casa comtal va admetre la creació d’una representació dels ciutadans, que va arrencar amb la Assemblea de Pau i Treva en el 1188, i que finalment, en el regnat d’en Pere III, es va convertir en la “Diputació del General” o, mes com la coneixen vostès, “La Generalitat de Catalunya”

Aquesta institució, integrada per consellers representants de la noblesa i la aristocràcia catalanes, tenia ja en el temps d’en Jaume I una remarcable autonomia política i econòmica i temia que la proclamació d’un regnat a Catalunya suposes una retallada d’aquestes atribucions. Per tan i per tal de no buscar-se mes problemes, considerant a mes que Catalunya ja tenia un elevat nivell  de govern i de fet era el territori mes representatiu de la Corona d’Aragó, va renunciar a aquesta possibilitat. Els mateixos catalans van fer seva l’idea del Casal d’Aragó i aquest criteri va marcar l’expansió catalana per el Mediterrani. 

Com l’he dit, el moment havia passat. El moment adient havia d’haver estat precisament desprès de conquerir Lleida i Tortosa, i un cop resoltes les disputes frontereres amb Castella, havent establert una definició ben clara de dos territoris diferenciats, política i econòmicament: el regne d’Aragó i els que quedaven sote la jurisdicció de la Casa Comtal de Barcelona, tant en l’espai peninsular com en el Sud de França, el Llenguadoc i la Provença.   I aquesta era la intenció que em guiava quan vaig emprendre el camí cap a Torí, per a visitar en Frederic Barbarossa, que a la saó era  l’emperador del Sacre Imperi Romà – Germànic.

En sentir això, un calfred em va recórrer l’esquena. Em vaig preguntar immediatament, de quin frenopàtic s’hauria escapat aquest personatge.  Seria perillós? Com si endevines el que pensava l’home palmejà la pedra al seu costat, convidant-me a seure. - Segui, segui, que li explicaré quelcom interessant.

- Un cop definida la línia successoria de la dinastia d’Aragó, substantivada en el meu fill en Ramon, conegut mes endavant com Alfons I, comte de Barcelona o Alfons II, rei d’Aragó, em quedava la tasca de lliurar definitivament els territoris catalans de la fidelitat al rei franc. I el propòsit era constituir Catalunya com un regne i pel damunt erigir la figura d’emperador de tots els territoris, com havia fet l’Alfons VI a Castella – Lleó.

                                                                         (SEGUIRA)

06 diciembre 2013

35 años de la vigente Constitución Española



Hoy hace treinta y cinco años que se promulgó la Constitución Española actulmente vigente. Ese cuerpo jurídico y normativo que según para qué puede modificarse deprisa y casi a escondidas y según para qué es tan inamovible como las pirámides de Egipto.



Pensando en Padres de la Constitución, Leyes, Justicia y demás instrumentos para administrar a la ciudadanía, por conexión he pensado también en la Ley de Seguridad Ciudadana presentada por el ministro del interior y también en la Reforma Penal que el ministro de justicia pretende impulsar. Y me han venido a la memoria las palabras de Lluis Llach en su canción “Companys, no es això”



"No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis."

http://youtu.be/3Qov7cLxXHY

05 diciembre 2013

The biggest brother ever seen

Recordadlo siempre...



Ayyy, aquesta Europa...


"European court is not superior to UK supreme court, says Lord Judge

Former lord chief justice says law should be changed to make it clear British courts do not have to implement Strasbourg rulings
Lord Judge
Lord Judge is the third senior judge to warn recently of a 'democratic deficit' if the ECHR evolves into a law-making body. Photograph: Ian Nicholson/PA
The law should be changed to make it clear that British courts are not obliged to implement judgments of the European court of human rights(ECHR), according to the former lord chief justice.
Declaring that Strasbourg "is not superior to our supreme court" in London, Lord Judge, who retired in October, said parliamentary sovereignty should not be exported to "a foreign court".
He is the third senior judicial figure in recent weeks to warn about the dang ers of an   "democratic deficit" if the ECHR continues to evolve into in effect a law-making body and forces the UK government to give prisoners the vote against parliament's expressed will."
Curios. No?

 Publicat en The Guardian d'avui

03 diciembre 2013

Ramón Berenguer IV, historia i ficció - cap. III



- A la plenitud de la Corona d’Aragó, quan la Cort reial visitava Saragossa, s’establía al Palau de la Aljaferia, que havia fet construir el rei musulmà Al-Muqtàdir. Si anava a Valencia, s’allotjava al Palau del Real, que originalment també havia estat construït per un rei moro, en Abd-al-Aziz i a Mallorca en el Palau de la Almudaina, que per ser diferent, igualment havia estat fet per la dinastia almoràvit de la illa, abans de la seva conquesta per en Pere el Cerimoniós. Per cert, aquesta es la residencia que fa servir per vacances l’actual família reial d’Espanya.


Ramón Berenguer III
Precisament en Pere el Cerimoniós, va ser qui establí la seu definitivament en el Palau Reial de Barcelona, on ara es la Plaça del Rei. Si, allà on el 1492 un pagés va atemptar contra en Ferran el Catòlic i ara que ho volien filmar per TV, va l’Ajuntament de Barcelona i no ho deixà.

- Està vostè molt ben informat. Coneix molt be la Historia de Catalunya.
- Si, es el que dona la perspectiva històrica...

- Que vol dir?

- Res, res, que si, que m’he informat molt be.

- Escolti, i si en sap tant, també sabrà per que Catalunya no es va configurar mai com un regne, havent-se integrat com ho va fer a la Corona d’Aragó. Aragó ho era i mes tard Valencia també ho va ser. I fins i tot Mallorca. Sembla que el propi Jaume I va dir que dels territoris politics que conformaven la Corona, del que se sentia “mes orgullós era del regne de Catalunya...”


- Ahhh, això... Be. Els comtats que formaven l’antiga Marca Hispànica li devien lleialtat al rei dels Francs, com a hereu dinàstic de l'emperador carolingi Carlemany. Però el comte Borrell II el 987 i el 988 va decidir saltar-se aquesta lleialtat i no prestar jurament al rei franc en aquell moment, l’Hugo Capeto. Aquesta decisió venia motivada per la manca d’ajut del rei franc en la lluita contra els musulmans.

Tot i així, aquesta retirada de lleialtat no va suposar que els comtes catalans es desentenguessin del tot del respecte per el rei franc, com ho demostra el fet consignat en nombrosos documents de caire notarial, sobre tot en qüestions relacionades amb vendes, herències, etc., en els que fins gairebé el moment en que es creà la Corona d’Aragó,  es consignava una referència al rei franc regnant en cada moment.

Per exemple, entre molts d’altres, un document del  30 d’octubre del 1151, per el que en Ramon Berenguer IV confirma els bens de l’església d’Ullà i la posa sota la seva protecció, fa constar:

“Actum est hoc III kalendas novembris, anno XV regni Ledovici regis iunoris”

Aquest Ledovici era el rei de la dinastia capeta, hereva del tron carolingi, en Lluis VII el Jove, que en aquella època regnava a França. I amb això es fàcil deduir que  tot i no mantenir la lleialtat deguda des d’en Borrell II, d’alguna manera es mantenia la fidelitat amb el reconeixement del rei.

La situació, com segurament sabrà, es va prolongar fins que el 1258, regnant com a rei de la Corona d’Aragó en Jaume I, que vostès anomenarem el Conqueridor, va signar l’acord de Corbeil amb en Lluís IX de França, mitjançant el que es reconeixia la total independència dels Comtes de Barcelona i donant com a contrapartida la major part dels territoris del Migdia i del Sud de França, que es controlaven  des de Barcelona i fins i tot la seva filla, na Elisabet, per a casar-la amb el fill del monarca francès, en Felip.

Fins aquell moment, els lligams dels comtes de la Casa de Barcelona amb els territoris de la Provença i el Llenguadoc eren ben forts. El pare del senyor d’aquest castell del que veiem les restes, en Ramón Berenguer III, es va casar amb la meva mare, na Dolça de Povença...

- Com diu?

- Ah, no, que la meva mare també s’anomenava Dolça.

- Be, aleshores a partir del Tractat de Corbeil en Jaume I ja era lliure per a configurar Catalunya com a regne, romanent integrat a la Corona d’Aragó. Per que no ho va fer?

                                                                             (SEGUIRA)