28 enero 2012

Aguas menores

Seguramente alguien pensará que soy un carcamal. O que como ya voy siendo mayor, se me va la olla, porqué lo que a mi me ha molestado en realidad es lo más natural del mundo. Y que anda que no les ralle.

Pero es que habiendo un lavabo a pocos metros de donde he dejado el coche, en el interior de un parking, ¿por qué demonios alguien ha tenido que mearse detrás, en el rincón de la plaza donde lo he aparcado? 

Claro que esto es lo mismo que tirar las latas de bebidas chafadas, tiradas por el suelo a escasos metros de las papeleras. O dejar las cagadas de perro en las aceras, sin recogerlas, mientras se mira disimuladamente a ver si alguien lo ha visto.

Paiiiiiiiiis.

20 enero 2012

La priora Xixilona


L`home estava assegut en el seient de l’andana, Un home d’uns seixanta anys, que anava correctament vestit, però amb un aire, no se, com de mudat, com si hagués anat a una cita important i s’hagués abillat expressament per anar-hi. Això i un aspecte d’estar perdut a la gran ciutat em suggeria que venia de pagès.

I això ho vaig copsar a cua d’ull, es a dir, allò que vas pensant en mil coses i gairebé inconscientment  també et fixes en una situació que té’s aliena, quasi sense adonar-te’n.

L’home era assegut de una forma esbiaixada, ocupant dos seients. Aquesta es una situació d’aquelles que em toca el voraviu. Ja hi havia, ja, un altre filera de seients ben buida mes enllà, però em vaig atansar amb gest interrogant i l’home es va apartar tot fent un saltiró, el que em va dir que no ho feia a propòsit i mes be s’havia assegut així sense pensar-hi.

Vaig asseure’m jo  i l’home no deixava de mirar-me. Automàticament vaig agafar la corretja de la borsa que duia i me la vaig creuar  en bandolera. No es que tingues aspecte de lladregot, no, es que hom ja no se’n fia de res.

Al cap d’una estona l’home em preguntà: Sap si per anar a Ripoll haig d’agafar la línia cap a Puigcerdà?

Ah!, jo crec que si, Ripoll, Campdevànol, Ribes i Puigcerdà. Que no era el tren que acaba de passar?

Si, però m’ha confós el que en el cartell de davant poses a Ripoll i per això no hi he pujat.

Vostè a on va? A Puigcerdà?

No, no, jo vaig a un lloc abans de Vic.

Homeee! Si que hagués hagut de pujar en aquest darrer tren. El fet que indiques Ripoll solament volia dir que aquest tren finalitzava  el seu trajecte a Ripoll i l’estació de Vic està abans.

Ah miri i aquest que entra ara i que posa Granollers? Amb això ja em vaig adonar que aquell home es corresponia amb l’idea aquella del pop i el garatge...      Aquest no hi arriba, perquè Granollers està molt abans. A veure, vostè realment a on va?

Jo vaig al carrer Priora Xixilona, de La Garriga. De primer em vaig creure que m’estava prenen el pel, el nom em remetia mes be als paiasos de la tele. Però la seva mirada no semblava amagar cap cosa. Vaig fer com si res i li vaig dir: doncs miri, vostè ha d’agafar un tren que tingui per destí o Vic, o Ripoll, o Ribes, o Puigcerda...

Ah molt be, gracies, gracies...

Tot just arribava el meu tren i vaig marxar. Però us ben juro que en arribar a casa  vaig mirar a Internet lo de la Priora Xixilona,  i sí, a La Garriga hi ha un carrer que se’n diu així. Te aquest nom en homenatge d’una monja que va viure en un monestir que allí hi havia el segle X i que era filla d’en Jofre el Pilós. Avui en dia en el lloc del monestir hi ha l’ermita de Santa Maria del Camí.

Ves per on. Cada dia s’aprenen coses noves.

02 enero 2012

Els grups de poderosos

La reunió de persones en organitzacions que tinguin la pretensió de dominar a la resta dels humans, es una qüestió que ve de lluny. 
Sigui per motius religiosos, politics, per l’afany de poder o des del punt de vista econòmic, de sempre hi ha hagut grups que s’han cregut amb la potestat de decidir sobre la vida, la llibertat intel·lectual o les hisendes de la gent. Tot i que en definitiva penso que en realitat el darrer motiu, o sigui el del diners, es el que verdaderament mou els esforços d’aquestes persones, ensinistrades en modelar el mon de la manera que ells volen.

Ja a l’antiguitat existien aquesta mena d’organitzacions, per exemple els pitagòrics a la Grècia clàssica, els grups de politics amb els seus “clients”, que feien servir els banys per a conspirar, en la Roma Imperial, els “asshassins” a la Persia medieval, els francmasons, els rosacruces, etc., etc. Gairebé totes aquestes organitzacions fiaven la seva acció en la elecció i conversió dels seus membres en fanàtics que assimilen i no qüestionen els propòsits  que les guien.

Un bon reflexe  d’aquest tipus d’organitzacions el podeu trobar en el llibre “Alamut”  de Vladimir Bartol (1938) o mes modernament en el molt atmosfèric darrer llibre del Umberto Eco, El cementiri de Praga, en el que fa referències a moviments d’aquests tipus en l’Europa del segle XIX i principis del XX.

No es doncs sorprenent que avui en dia també hi hagin organitzacions d’aquesta mena. No fan servir ja la tinta invisible i segurament no celebraran cerimònies iniciàtiques fantasmagòriques, però segur que d’alguna manera faran servir instruments per a juramentar-se i comprometre’s mútuament de cara a les finalitats que pretenen aconseguir.  La immediatesa en les comunicacions, les exorbitants disponibilitats de mitjans materials i dineraris i el coneixement i domini dels mecanismes financers que poden ofegar governs i nacions, de bon segur els permet tenir aquesta capacitat d’influència.

Perquè organitzar-se de manera secreta, i no adoptant formes mes transparents, com d’altres que ja existeixen, per exemple com un partit polític? Pel seu caràcter transnacional. La seva finalitat esta orientada a influir en tot el mon i per això s’han de situar pel damunt dels governs i la legalitat que a cada país representen per obtenir les seves finalitats. Es a dir que el seu secretisme  s’esdevé de la necessitat de eludir les diferents normatives legals propies dels sistemes politics el.legits pels ciutadans o be que els han estat imposats.

Penso que ens trobem davant de grups (segurament mes d’un) que tenen per a objectiu controlar el mon i imposar les seves idees per a dominar-lo, mes enllà de sistemes politics locals i això vindria a ser corroborat per la creixent incorporació de tecnòcrates formats i preparats en empreses financeres molt conegudes, a llocs politics dels països en dificultats com Grecia, Italia, el FMI, aquí el nou ministre d’Economia, etc.

La qüestió que jo em plantejo es, quin es el seu objectiu real? Per que voldria una organització d’aquesta mena controlar el mon?
  1. Per créixer en poder econòmic? Mantenir-lo  i assegurar-lo, mitjançant el control de les claus econòmiques: sotmetre a la major part de la població a uns nivells de pobresa que els converteixi en dependents i fàcilment manipulables. Condicionar els partits politics per mitjans de l’ofegament com a conseqüència de préstecs, a fi de que es pleguin fàcilment a les pretensions d’aquests grups. Polaritzar la riquesa i els mitjans en mans de poques persones que tindrien la facultat de mantenir aquesta situació movent les palanques adients. Això seria un enfocament mes be de tipus mafiós.
  2. Per a voler tenir el poder pel damunt de tot? Creure’s la solució mundial i estimar que la seva manera d’entendre la societat es l’única correcta i les ideologies, partits politics, tendències socials, etc, sobren. Com que participar en comtesses electorals en condicions normals els seria ben difícil, primer han de aconseguir una situació socioeconòmica homogènia en els països occidentals. Al reduir les expectatives de benestar de la població, els seria mes fàcil introduir els partits afins, de tall neo-liberal, que vinguessis a presentar-se com a salvadors, però que en realitat no serien mes que instruments per a implantar i mantenir les seves idees.
  3. Fervor religiós? Per els poderosos que tenen molt fàcil satisfer de manera quotidiana plaers i necessitats que per la major part de la humanitat son molt llunyans, no es difícil la derivació cap a idees pseudo-religioses  sobre la seva missió a la terra. Hi va ben poc des d’aquí a fer interpretacions messiàniques sobre el seu comes i a emprar les seva potencialitat per a promoure una religió de tall materialista que assigni a cadascú el seu paper a la societat. Entraríem en conceptuacions mes identificables com a sectes. L’Houllebecq o en Murakami fan aproximacions a aquestes teories en alguns dels seus darrers llibres. En el cas d’en Murakami i al seu llibre 1Q84, tot i que no ho mencioni directament, es clara la seva referència a la secta japonesa Mahikari, d’enorme poder i influencia econòmic i social.
Què en penseu?