24 agosto 2011

La violència i l'home que volia banyar el seu gos a la platja


De nano vaig presenciar una baralla. I se’m van quedar gravades aquelles imatges.
Va ser a la Barceloneta, al Passeig que llavors anomenaven “Nacional” i ara “Joan de Borbó” ...

Veig aquella baralla a la pantalla del meu cervell en imatges de blanc i negre, tot i que recordo que feia un dia de molt de sol. Serà que el meu cap s’ha acostumat a rememorar les coses del passat en blanc i negre, com fan ara molts diaris, que publiquen fotografies dels anys seixanta i setanta en colors sèpia, suposo que per donar-les efecte d’antiguitat, malgrat que en aquells anys – ho se be perquè jo hi era  - el tecnicolor fotogràfic ja existia.

No se els motius de la baralla, el meu pare em va agafar pel braç i em va treure d’allà al  mig tan ràpid com va poder. Però si recordo a un home prim, molt bru i mal forjat, agafant una cadira d’una de les moltes terrasses que ja hi havia – em sembla que era la del restaurant Perú – i estavellant-la al cap d’un altre home, que va caure rodo a terra. I ja no vaig veure mes. No se com va acabar la cosa.

Aquesta escena m’ha vingut al cap tot llegint el diari d’avui, que en aquesta matèria no es mes que una continuïtat del de ahir. La violència s’està apoderant de la quotidianitat, va passant a formar par d’un paisatge habitual en el  nostre entorn i no es que pensi que abans no n’hi havia de violència com ho deixo pales mes amunt. El que em sorprèn es que hi hagi molta gent que tracti de justificar-la emparant-se en arguments peregrins.

M’ha cridat l’atenció la noticia de que un noi a Sitges ha organitzat un bon “sarau”, per defendre el seu “dret” a banyar-se amb el seu gos a la platja tot i que està prohibit, agredint a socorristes, policia, robant embarcacions en la seva fugida... Per mes informació a


Em faig creus de les manifestacions d'uns i d'altres expressades en el fòrum annexa a la noticia. Jo també tinc gos i respecto a les persones que no els agrada. També recullo els excrements que fa el gos, encara que sigui al bosc, cosa que una immensa majoria de propietaris de gossos no fa ni a les aceres de les poblacions. Ningú pot imposar el seu criteri als altres i menys defendre'l com ha fet aquest noi. Si no està d'acord, que protesti per medis civilitzats i no donant puntades de peu a qui sigui.

Tothom es creu amb drets però amb cap obligació.

I això es fruit d’un constant ambient d’agressivitat que ve promogut per molts motius, entre d’altres, per aquells que creuen que així assoleixen mes nivell d’audiència, per els manipuladors, per els que els interessa mes que la gent estigui enfrontada i no pas que vagi d’acord, per els que pensen que l’educació i el respecte no son una cosa necessària.

Aquestes consciencies han portat a que molts pensin que les normes de convivència no s’han fet pas per ells i ho demostren agredint a qui per ells representen una coartació de la seva “llibertat” menyspreant l’autoritat de qui la te per poder evitar les conseqüències d’aquestes conductes. Diuen que se senten encrostats per les lleis i per les normes, però la veritat es que es tracta de pur egoisme; els importa molt poc la llibertat de les demes persones i l’únic que volen es sortir-se amb la seva. 

Situacions com aquesta han estat històricament precursores de greus conflictes socials. I no cal que busquem molt per a trobar-ne exemples recents col·lectius o individuals: a Lloret, a Londres, els mal tractadors,  el que no està d’acord amb les seves condicions laborals i enverina el menjar en el restaurant a on treballa (noticia d’ahir a Girona),  els que assisteixen a festes rave i acaben morts en un marjal, menjats per les drogues, la dona que maltracta a la seva filla de tres anys... i tants d’altres.

No anem be. Tot i que no dono la culpa exclusivament a qui es protagonista d’aquests fets. També la te una societat amb excés de permissivitat i tolerància mal entesa, que no sap veure amb prou avançament els possibles perjudicis. Es interessant i aclaridora la opinió de la professores del Iese Maruja Moragas i Nuria Chinchilla sobre “Cultura del esfuerzo”:

http://www.unav.es/informacion/articulos-de-opinion/quien-paga-platos-rotos

No hay comentarios: