30 junio 2010

La sentencia de l'Estatut

M’havia fet el propòsit de no parlar de l’Estatut en el meu blog. Però ara que ha sortit ja la sentencia del Constitucional no me’n puc estar.

Un cop mes veig que els humans politics no escarmenten. Uns diuen que han guanyat i els contraris que s’ha demostrat que els altres no han guanyat. I tot es una cerimònia de confusió en la que els politics ens demostren un cop mes la seva cara real i el que no ho vulgui veure, es el seu problema.

Aquest Estatut, era el que necessitava Catalunya?, o era la voluntat d’un efímer president? a qui respecto, però que em sembla que ha volgut ser de tot, alcalde, president de la Generalitat i...generador d’un nou Estatut. I es clar, els demes no es podien quedar endarrere del postulat catalanista de l’historia.

Era el moment de plantejar aquesta qüestió de fort impacte, quan en el rerefons el que en realitat apretaba eren les qüestions del finançament econòmic?

A mi sempre m’ha cridat l’atenció la frase de l’Stalin, que quan li preguntaven per el Papa de l’església catòlica ell s’interessava per saber quantes divisions tenia el Vaticà. Be, potser no es un exemple adient, la URSS al final va caure com a sistema polític i econòmic, però segurament no va ser per l’acció de l’Església catòlica, o si va tenir quelcom a veure, no em dona l’ impressió que fos essencial. El que si vull dir es que per a aconseguir objectius en l’escena política hi ha que tenir poder i tinc l’ impressió que aquesta Catalunya nostra no en te de poder, no te un pes que obligui als demes, abans al contrari, a Espanya ens consideren uns pesats.

No parlo d’en Fraga, que pobre ja no s’aguanta ni els pets. No parlo del defensor del poble del PSOE, que tem veure retallades les seves competències (com a Institució, ja que de fet a en Mugica se li acabava avui el mandat) i això no ho pot suportar. No parlo dels jutges, que els passa tres quarts del mateix. Ni dels cridaires que consideren dolents tots els nacionalismes...que no siguin els seus. Parlo de la gent normal, gent que no entén perquè ens creiem tan diferents, i pensa que tot el que reclamem va en contra dels interessos de la resta d’Espanya. Perquè no els hem sabut explicar, perquè no hem sabut neutralitzar aquests politics o economistes de tertúlia, (a Intereconomia per exemple), perquè ni nosaltres mateixos som capaços de fer un discurs unívoc ni entenedor. Si ni els mateixos membres del govern català, anomenat tripartit, poden posar-se d’acord sobre quina ha de ser la postura de resposta davant de la sentencia!! Quina mena de govern es aquest? Com ens poden veure be des de fora si no som capaços de donar una imatge coherent?

I l’orientació no sembla que vagi a canviar. Jo em faig la reflexió: el comerciant a qui li posin una multa perquè no te el rètol en català, sentirà un apassionament i una devoció per la nostra causa!! I que dir de l’empresari de cine que vegi baixar el nombre d’assistents a la seva sala com a conseqüència de la llei de quotes que tot just s’ha aprovat avui. I que quedi clar que jo vull que el català sigui preeminent, però penso que la via de les sancions no es la mes adient.

O es que ningú veu que “l’èxit” en la votació per l’Estatut va ser realment minso? O es que ningú veu els resultats de les consultes sobiranistes que tracten de vendre’ns com a èxits son realment minsos? Per què tracten de transmetre’ns l’idea de que la voluntat del poble demostra que aquesta es la via? Cal re considerar les accions. Si volem que Catalunya sigui respectada ha de tenir un pes específic mes important i per això ha de guanyar poder i influencia i això no s’aconsegueix radicalitzant les postures “catalanistes”.

Perquè davant de la radicalització el que trobarem seran postures aferrissades com la del PP, o contemporitzadores, com la del PSOE, que en el fons ja li va be que altres carreguin amb els neulers i de mentre ells salven la seva papereta davant del PSC i de CIU, per quan els necessitin.

L'unica possibilitat per anar aconseguint coses en la via actual, rau en que els facin falta els vots dels nostres partits per anar treient coses endavant, com per exemple els pressupostos. Es aquest el sistema que volem?



No hay comentarios: