25 noviembre 2008

La violència de gènere

Estic en contra de la violència de qualsevol tipus, però especialment mes, si aquesta violència es produeix amb abús de la relació que existeix o ha existit entre dues persones.


M’explico: anys endarrera no existia el concepte de violència de gènere. La violència era exercida en contra de les dones i fins i tot en un cert sentit hi havia l’estúpida creença de que d’alguna forma l’home – el mascle - era amo de la família i per tant els seus designis passaven per damunt de tot. El paper de les dones en la família tenia un caire de submissió i mutis a la gàbia.


Això possiblement feia que les agressions a les dones no s’identifiquessin com a violència de gènere. No vull dir pas que no n’hi hagués, mes que si n’hi havia, els episodis sortien en “El Caso”, com a un succés entre tant d’altres.


Avui en dia aquesta violència ha arribat a tenir característiques especials i ben diferenciades. En primer lloc, perquè degut a l’evolució de la societat les dones han arribat a la consciència de que no tenen per que seguir aquell precepte de “la mujer la pata quebrada y en casa”, que son tan lliures com ho hauria de ser qualsevol ser humà i que poden prendre les decisions que mes els convingui.


A continuació s’ha produït el fet de que aquell mascle, que no ha sabut evolucionar en la mateixa línia que ho ha fet la societat, ha vist com perdia aquell poder i en molts casos aquesta pèrdua de poder absolut li fa reaccionar malament i recorre a la violència per a tractar de mantenir i perpetuar el seu “ego” malmès.


Entenc dons que ara aquestes característiques especials justifiquin la definició com a “violència de gènere” i aquí incloc la que es practica tant envers de la dona o la companya, actual o en el passat, com cap a les mares o les filles. Tot i que el principal motiu de agressions o assassinats sembla que es produeix en circumstancies de separació de la parella, està aflorant també una greu situació de mares i filles escomeses fins i tot sexualment que es una forma d’exercitar violència, tot i que no existeixi explícitament en el moment de produir-se.


Es evident que en aquests casos es dona un abús dels vincles familiars o sentimentals que relacionen o han relacionat en el passat a l’agressor amb la seva víctima. Aquesta conducta revela, no la imatge que fins i tot pretenien donar algunes pel·lícules italianes dels anys seixanta o setanta (La maté porqué era mia) sinó mes be la pròpia feblesa de qui actua d’aquesta manera.


Es per això que encara que no crec massa en els gestes simbòlics, jo vull incloure aquesta entrada en el meu blog avui, que es el dia triat per a posar de relleu que aquest problema existeix, remarcant que, tot i que qualsevol violència es punible, aquesta ho es mes per les seves condicions intrínseques de covardia.

No hay comentarios: