29 abril 2008

ZORAN MUSIC

Em vaig trobar la seva mirada trista en un cartell. Fins a aquell moment ni tan sols sabia qui era ni que va fer. Fins i tot el seu nom – Zoran Music – em va dur a una breu confusió.

Desprès vaig saber que en realitat va ser un pintor. Va néixer l’any 1909 a Gorizia (antic territori austrohungarès, avui Itàlia) i morí el 2005 a Venècia.

En acabar els seus estudis d’Art a Zàgreb, va traslladar-se a Madrid i també visqué durant un temps a Barcelona. Quan va esclatar la Guerra Civil el 1936 marxà de Barcelona per a establir-se finalment a la seva ciutat natal.

I va ser com sortir del foc per a caure a les brases, perquè, acusat de col·laborar amb la resistència, va ser deportat a Dachau.

Sobrevisqué i desprès d’acabada la guerra va començar a pintar el que havia vist en el camp de presoners. I aquestes son les pintures que vaig veure a l’exposició de les obres d’en Music que han instal·lat a la Pedrera. I en contemplar-les va ser quan se’m va eriçar el pel, perquè aquesta atmosfera ominosa, aquesta exposició de l’horror jo ja l’havia copsat en la visita que vam fer a Dachau, havent viatjat a Munich el 1993.

Només entrar en el camp, per la porta on es llegeix la sinistra divisa “El treball us farà lliures” es com si entressis en un altra dimensió. Tot ben ordenat, net, cada cosa en el seu lloc, els arbres, els parterres, les tanques...els forns crematoris.

Novament vaig veure les piles de cadàvers esquelètics de les fotografies que hi ha en el museu del camp, però aquesta vegada vestides amb el dramatisme que la mirada de l’artista afegia a les imatges, sobretot per haver-ho viscut en directe.

Una vegada mes em vaig commoure davant de les despulles d’aquells a qui els havien pretès arrancar no només la vida, sinó també la dignitat i la humanitat, tractant de convertir-los en simples membres d’un remat camí de l’escorxador.

Es innegable la influencia que tot això va tenir en la seva obra dels darrers temps, que sense tractar directament del tema, es una referent constant al que va viure en aquells malaurats anys, reflectint el deteriorament físic del ser humà, per mitja de autoretrats.

Mai mes, mai mes l’horror hauria de ser fons d’inspiració per a artistes. Però tal com van les coses sembla difícil creure que el ser humà sigui capaç de rectificar. Massa odi, masses discrepàncies motivades per interessos econòmics o per l'afany de poder.

Aquests dies estic llegint el darrer llibre d’en Paulo Coelho, que es una recopilació d’articles publicats en diaris. No tot el que escriu en Coelho m’agrada, però m’he quedat amb el contingut d'un article que toca de prop el que comento:

Es refereix l’escriptor a una màxima apresa de petit en el seu Brasil nadiu: “Contra la força no hi ha argument”. I a continuació comenta el mite de Pandora, en el que l’únic que queda dins de la capça es l’esperança.

“Dons, malgrat que tot indica el contrari, malgrat la meva tristor, la meva sensació d’impotència, malgrat estar en aquest moment convençut de que res millorarà, no puc perdre l’única cosa que em manté viu: l’esperança...aquesta paraula sempre tan ironitzada per els pseudo- intel·lectuals, que la consideren un sinònim de engany per algú. Aquesta paraula tan manipulada per els governs, que prometen, sabent que no van a complir i esquinçant encara mes el cor de les persones. Aquesta paraula moltes vegades ens acompanya per el mati, es ferida durant el dia i mor a l’enfosquir, però ressuscita amb l’aurora”

video

Video realitzat per Jordi Manzanera

3 comentarios:

Jerónimo dijo...

Muy bueno el video y magnífica la composición musical que lo acompaña.
El post me ha permitido navegar, con alguna ayuda, en esa luminosa lengua de las montañas y el mar
Un abrazo

Anónimo dijo...

Triste destino el de la humanidad, que no sabe aprender de la historia,y esta condenada a repetirla...El sufrimiento de millones de seres humanos masacrados por un "loco homicida", parece repetirse cada dia en los noticiarios...¿Cuando aprenderemos Dios mio...cuando aprenderemos?.
Un abrazo
F.Viso

xatevexo dijo...

Desgraciadamente hoy lo que faltan son artistas que lo pinten pero el infierno sigue existiendo para muchas personas.
Y en lugares que no se entiende, por eso es buena noticia que Amnistía Internacional lleve de gira por los EEUU a modo de aldabonazo en la conciencia de la sociedad libre y democrática que presumen ser, una reproducción a tamaño real de una celda como las que albergan en Guantánamo a cientos de personas que desde hace años están aisladas de la luz y del mundo, sin juicio, sin acusaciones, solo por sospechas no probadas de terrorismo.
No solo hay que pintar a las victimas habria que pintar a los responsables, para que no olvidemos sus caras.