24 octubre 2007

Un exili virtual

He tornat. Desprès d’un munt de dies sense escriure res en aquest blog, he decidit baixar dels núvols i seguir.

Fa un temps deia que només volia inserir comentaris positius i evitar caure en les critiques de les coses que arribaven al meu coneixement, per via preferentment dels mitjans de comunicació, però també per apreciació directa . De sensacions positives durant aquest temps n’he tingut moltes. Em puc considerar afortunat, perquè en aquest temps he rebut molts reconeixements dels meus companys i nombroses mostres de afecte.

He canviat de vida i per ara no hem sento ni trist ni deprimit ni m’ha arribat cap d’aquestes sensacions desagradables que diuen que afecten als pre - jubilats. M’he dedicat a navegar i a pescar (mes be amb poc èxit), a llegir, a caçar bolets (amb èxit similar al de la pesca) a recrear-me en el canvi d’hàbits... En fi, a passar-m’ho lo millor que he pogut i a tractar d’estar mes a prop dels meus.

Però això es el que m’afecta a mi en lo personal. De mentre en el mon i fins i tot en el meu entorn mes immediat es produeixen contínuament fets que son dignes d’examinar. Fets, situacions o circumstancies que podria qualificar com a curiosos, xocants, esgarrifosos, controvertits, fets, situacions o circumstancies que toquen a les persones i a la societat.

La meva manera de ser em porta a qüestionar-m’ho tot i de vegades això em fa sentir mes confós, però de tant en tant, alguna informació em fa valorar que potser no vaig massa desencaminat. Com per exemple en la coincidència de criteri amb el Conseller Castells sobre el divorci entre empresa i universitat, publicada la meva apreciació al respecte en aquest blog, el 24 d’abril passat i comentada la qüestió per part del excel·lentíssim Sr. Conseller Castell.

I es que l’estiu ha estat pròdig en noticies...que no vaig a relacionar perquè ja en son prou de conegudes, però si que vull referir-me (una vegada mes) a l’ús partidista que d’aquests fets se’n fa. M’ho ha fet pensar la carta d’un lector dirigida al diari, en la que figurava una frase que m’ha copsat: “Estoy cansado de ser catalàn”.

Segurament aquesta carta mereixerà alguna contestació, que desqualificarà a qui l’ha signat. Tampoc puc afirmar que no sigui una carta provocació. Però penso que el que algú afirmi que esta cansat de ser català es greu.

Mes enllà de la lleugeresa amb la que s’expressa, hi ha un fons d’amargor. No vaig a defendre – de cap manera - el que diu aquest remitent, però si que m’agradaria que això portes a una reflexió: anem per un bon camí?

I això que quan va escriure aquesta persona encara no havien passat alguns esdeveniments que posteriorment han succeït, con per exemple la intervenció d’en Carod al programa “Tengo una pregunta para Vd.”, o l’interminable calvari de les obres de l’AVE, amb tota mena de d’ensurts, sense parlar de les incomoditats dels qui utilitzen el transport de rodalies.

Per cert, tot i que no ho he llegit a cap lloc, si abans els afectats de la Sagrada Família estaven preocupats, ara deuen d’estar francament cagats.

En fi, he tornat d’aquest exili virtual al que m’havia anat i ja ens anirem veient. El fet que no es vegin les fotografies en el meu blog no se a que es deu. Potser al massa temps sense posar-hi res?

1 comentario:

Gregorio Luri dijo...

Ben retornat.