14 julio 2007

13 DE JULIOL – EL JARDI DE LES CONVERSES.


Avui he anat, com cada divendres, a buscar la verdura a la botiga habitual, en el centre de la Vila.

També com es habitual no he trobat lloc per aparcar i he deixat l’auto en un lloc no menys habitual, davant d’una casa que te un petit jardí encerclat per una tanca enreixada, que dona a un carrer semipeatonal.

No hi havia vist mai ningú en aquella casa.

Apropant-me amb cura a la paret per a deixar el cotxe el mes acostat possible, vaig notar una petita refregada que em va fer baixar ràpidament per a veure si havia ocasionat algun desperfecte i em vaig quedar tranquil al veure que tan sols havia trepitjat una fusta que hi havia a terra.

Quan estava fent aquesta comprovació, vaig sentir una veu que cridava jove!, jove! No vaig creure que ningú es dirigís a mi, cridant-me amb aquest apel·latiu, perquè estic mes be a prop de la seixantena, però en aixecar la vista vaig veure una senyora que estava asseguda en una cadira al jardí de la casa i que brandant un bastó em feia senyes des de darrera de la reixa.

Era una senyora de edat, vestida elegantment amb una jaqueta tipus cheviot, a quadres blancs i blaus i una faldilla blava plissada. La seva cara malgrat l’edat, lluïa unes faccions fermes i serenes i no duia ulleres. Tenia un abundant cabell, immaculadament blanc i brillant, que li feia un digne marc a la seva expressió viva i en aquell moment, una mica inquieta.

Al seu costat era asseguda també una noia jove amb postura indolent i els peus damunt d’un altre cadira. Tot i que no se la veia desmanegada, el contrast entre ambdues era radical.

Em vaig atansar a la reixa i li vaig preguntar: “que hem crida a mi?”.

“Si, si, que em faria un favor?”

“Dona, si està a la meva ma”, vaig contestar-li.

“Miri, jo estic aquí perquè tinc poques possibilitats de mourem i les meves amigues passaran pel carrer. Si hi ha lloc davant podran parar-se per fer petar la xerrada amb mi des de l’altre costat de la reixa. Si vostè deixa el cotxe a on es no ho podrem fer i passaran de llarg”

Em vaig mirar la dona i vaig veure en la seva mirada una suplica. Possiblement aquelles xerrades eren de les poques oportunitats que tenia per a sentir-se viva i les esperava amb ganes. D’aquí el que es vestís especialment per a una cosa tan senzilla: fer petar la xerrada amb unes amigues passavolants. O potser era tot un altre cosa i tot allò m’ho estava imaginant.

Però li vaig dir “No pateixi, encara que només haig d’anar a buscar una cosa i tardaré ben poc, ja l’enretiro” i pujant al cotxe de nou el vaig fer endarrera fins a deixar prou d’espai per les amigues de la dona. Encengué els warnings i me’n vaig anar a recollir la comanda.

Poc desprès tornava amb l’encàrrec i encara no hi havia ningú mes davant de la reixa. Vaig aixecar la ma per a saludar a aquella dona, que em tornà la salutació aixecant la ma amb el bastó.

En arrencar el cotxe i marxar lentament, agraint que no m’haguessin posat una multa, anava pensant també en la incomunicació, en la soledat, en el poc que segurament es necessita del nostre temps i de la nostra dedicació per fer contentes a altres persones. I de lo molt que ens costa fer això. Aquest deu ser també un dels motius pels que la gent no somriu quan passa per les Rambles.

Tot i així demà serà un altre dia.

1 comentario:

xose manoel dijo...

Es triste la soledad, y cuando estás obligado a ella por las circunstancias, bien sean familiares, personales, de salud, trabajo, etc. mas triste aun.La señora tiene en su reja una ventana al mundo exterior y respira por ella.De ahí su pánico al ver tu coche tapándola.Otros, tal vez cansados de hablar en el trabajo, usamos las nuevas tecnologías y sentimos casi el mismo pánico cuando nuestro proveedor de acceso, o el tráfico de la red (otra vez el tráfico) nos bloquea el pc.Cuando la red fluye, nos sentimos capaces de ir a cualquier lado y comunicarnos con mucha gente.Es nuestra reja virtual.Aun así, seríamos muy desgraciados, si no sabemos construirnos, "en el patio de nuestra casa" una reja como la de la señora a través de la que poder sentir la compañía de un verdadero amigo y disfrutar de su charla.
Por cierto, sé que hoy has abierto no una reja, sino amplio y espaciosao portalón, y has hecho pasar a tu patio a muchos amigos, con los que seguramente sentiste todo lo contrario de la soledad. ¡Enhorabuena!