02 d’abril 2007

EN LLACH

L’altre dia vaig veure a TV3 el concert d’acomiadament d’en Lluís Llach.

De primer no el volia veure. No em suggeria res. Mes be al contrari, trobava una comèdia aquest adéu inacabable, anunciat tantes vegades.

I a mes, d’entrada i com a professió de fe es declarà nacionalista radical. Encara es pot ser radical als gairebé seixanta anys?

Així que em vaig a posar a llegir un llibre insuportable, amb moltes ganes d’acabar-lo lo abans possible. Però ajudat per la dificultat en la concentració vers la lectura, poc a poc m’anava fixant mes i mes en les cançons.

I els acords m’envoltaven cada cop mes fort, estirant-me de les mans i convidant-me a recordar quan aquelles paraules i aquella musica m’encongien el cor i em feien estremir la pell. Per uns moments vaig escoltar altre vegada l’artista i em van arribar vells missatges.

Vaig estar a punt de creure que es podia agafar altre vegada el camí d’Itaca. Però ben aviat m’adonava que aquest camí ja no hi es des de fa 3.000 anys. I em vaig quedar escoltant les velles cançons, altre vegada amb els peus a terra i un xic melangiós.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Encara es pot ser radical als gairabé seixanta anys?
Si busquem en el diccionari el significat del terme radical:
"relatiu o pertanyent a l'arrel, que procedeix directament de l'arrel". Com comprobaràs es tracta de la definició botànica, però si li busquem el sentit metafòric.. Creus que hi ha una edat per tornar a "l'arrel"?
o a mida que fem camí a la vida a base d'anys d'experiència, en el fons no fem altra cosa que tornar a les arrels?

Anònim ha dit...

Siempre se puede retomar el camino a Itaca, de hecho es la esencia del poema la idea de que hacer ese camino nos enriquece.Y si llegas a Itaca y no encuentras lo que buscas, empieza otro viaje.Asi lo vimos muchos y en esas aun estamos.

"Si vas a emprender el viaje hacia Itaca
pide que tu camino sea largo,
rico en experiencias, en conocimiento".

Debemos dar gracias por haber sido una generación que una y otra vez aprendió a recorrer caminos a Itaca, y que tuvo como compañeros de viaje a personajes como Llach, que muchas veces fueron los que nos animaron a recorrer esa búsqueda esperanzada, cada uno sabrá cual era la suya.

Hoy si miramos alrededor, no vemos a nadie ya buscando caminos a Itaca, ilusionado, disfrutando con la espera, aprendiendo a vivir, ahora se buscan atajos y las Itacas te las traen a casa. Del Corte Inglés, por supuesto.


(he visto a Lluis Llach en Coruña, rodeados todos nosotros por los grises de Franco...

"Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar."

(pero de esto han pasado tantos años... que parece que fue ayer....)

Anònim ha dit...

Si els records de les teves experiencies et fan trontollar l'anima és perqué existeix el teu camí a Itaca.

Potser el podem fer més enriquidor amb una ampolla de vi del Priorat exportada i recuperada, per un ull de la cara, a través d'inhospites sendes trobades després de desencadenarse d'avuis i d'ahirs, pensant només en futurs. Creient en les nostres idees però sense perdre el senderi per les mateixes. Perqué al final (pobre de mi) el que compte és viure. Però tot això ja ho saps.

Albert

Jordi Manzanera Bertràn ha dit...

Gràcies Carme per la interpretació, però penso que es mes filosòfica que real. Quan en Llach es declarà nacionalista radical, suposo que volia dir que defensava el seu nacionalisme de manera inflexible i de manera excloent. Hi ha varis nivells de nacionalisme?: el tebi, el madur, l’encoratjat i... el radical? O el declarar-se nacionalista ja vol dir de per si que s’estimen les arrels. Jo ja no crec en mes radicalismes que en els necessaris per a oposar-se als radicals.

Xatevexo, quizas sea la nostalgia, pero el camino a Itaca ya no es lo que era. Como muy bien dices, hoy en día el camino a Itaca te lo pone el Corte Inglés, o peor, la Renfe. De momento me quedo con “No es això companys, no es això, pel que varen morir tantes flors...”

Albert, tot just pensava en això el divendres passat, de matinada, al bell mig del mar entre Barcelona i Palma, amb un vent de força 5/6 i fortes onades, la gènova s’havia enrotllat de l’inrevés i el vaixell només feia que donar voltes i voltes sobre el seu eix. I no es que tingues por, però llavors vaig pensar que el que importa es viure