24 abril 2007

Un divorci profund


“Això, això que vostè ens explica no es el que ens expliquen a la facultat!”

“Segurament, però el que us explico es la realitat del que passa a les empreses”

Aquesta conversa l’he tingut amb grups d’estudiants que m’han demanat informació pràctica sobre qüestions relacionades amb els seus estudis. Alguns em miraven amb escepticisme. D’altres sacsejaven el cap com dient “ja ens ho esperàvem això”.

El cert es que sempre m’ha semblat que existeix un divorci profund entre els ensenyaments que se’ls dona als estudiants i el que es trobaran desprès en la seva activitat laboral. Es especialment greu perquè moltes empreses esperen de les persones incorporades amb un títol universitari que comencin a treballar immediatament, amb prou feines una petita etapa d’adaptació.

I arran de tot això em satisfà – relativament - que aquesta percepció no sigui jo únicament a veure-la. A La Vanguardia del diumenge hi trobem un article anomenat “¿ Y que haré yo en una empresa?” i que exposa idees en la mateixa línia del que acabo de comentar. I com a conseqüència d’aquesta situació es produeixen manques d’ajustament que duen a una important rotació.

No es un problema exclusiu del nostre país. També altres països europeus amb mes o menys intensitat se’n ressenten d’aquesta manca de sintonia. Des del meu punt de vista hi ha dos factors importants que generen aquesta situació:

- Programes d’estudi excessivament teòrics. Molts d’ells semblen fets com per cobrir l’exigència d’omplir pagines i pagines.
- Manca d’etapes d’aprenentatge a les empreses. El que es pretén es que els treballadors incorporats comencin produir lo mes ràpidament possible.

Només es pot resoldre aquesta situació amb l’establiment de compromisos reals entre les escoles i les empreses, que facilitin aquestes etapes d’aprenentatge amb simultaneïtat i que els contractes de formació serveixin autènticament per aquest objectiu i no per tenir treballadors mes barats. Fixeu-vos si no que en aquells països, com a Àustria o Alemanya, on s’apliquen de manera seriosa aquests tipus de contractes, els resultats son molt millors.

Jordi Nounou

09 abril 2007

El Viacrucis de las carreteras


Contrariamente a los temores, hemos regresado a casa en un plis plas. Los temidos atascos han brillado por su ausencia y ha sido un placentero discurrir de autopista sin ni siquiera encontrar gente arriesgada al volante. Por lo visto esta no ha sido la guía imperante en los desplazamientos de Semana Santa, habida cuenta de los accidentes que se han registrado.

A mi me gustaría conocer más información sobre la tipología de los accidentes habidos, ya que ni la pérdida de puntos ni las sanciones ni el miedo que intentan imbuirnos los anuncios televisivos parecen condicionar a los conductores para que disminuyan su velocidad. ¿O es que la causa de los accidentes no es únicamente la velocidad?

Y bien, aquí estoy nuevamente ante mi pantalla, reflexionando en los días pasados. Han sido días tranquilos e incluso con buen tiempo, lo que no se vislumbraba al principio de la semana pasada.

Han sido días también de reflexión sobre algo que a partir del martes pasado ha aparecido en mi horizonte y a lo cual habré de dar respuesta mañana. La respuesta ya está decidida y faltarán matices que aclarar, pero…lo dejamos aquí.

Por lo demás, ni en Semana Santa han descansado ni los políticos, que si las elecciones en el país Vasco, que si los del PP dando caña, que si los del PSOE pillados de buena fe, que si ETA pasando comunicados amenazadores… ni la prensa rosa.

Como me han pillado estos días en plan de relajo total, he visto algún retazo de estos programas malditos. Me ha llamado la atención el esfuerzo que hacen los periodistas que persiguen a los famosillos – siempre los mismos- para que les contesten a sus insípidas preguntas cuando les pillan en los aeropuertos o a la entrada de sus casas, o en la discoteca. La tónica general parece ser que no les hacen ni puto caso. Esforzados periodistas estos que luchan contra la incomprensión a fin de aportarnos a los espectadores la información imprescindible para poder seguir viviendo. Yo no se que haría sin ellos.

02 abril 2007

EN LLACH

L’altre dia vaig veure a TV3 el concert d’acomiadament d’en Lluís Llach.

De primer no el volia veure. No em suggeria res. Mes be al contrari, trobava una comèdia aquest adéu inacabable, anunciat tantes vegades.

I a mes, d’entrada i com a professió de fe es declarà nacionalista radical. Encara es pot ser radical als gairebé seixanta anys?

Així que em vaig a posar a llegir un llibre insuportable, amb moltes ganes d’acabar-lo lo abans possible. Però ajudat per la dificultat en la concentració vers la lectura, poc a poc m’anava fixant mes i mes en les cançons.

I els acords m’envoltaven cada cop mes fort, estirant-me de les mans i convidant-me a recordar quan aquelles paraules i aquella musica m’encongien el cor i em feien estremir la pell. Per uns moments vaig escoltar altre vegada l’artista i em van arribar vells missatges.

Vaig estar a punt de creure que es podia agafar altre vegada el camí d’Itaca. Però ben aviat m’adonava que aquest camí ja no hi es des de fa 3.000 anys. I em vaig quedar escoltant les velles cançons, altre vegada amb els peus a terra i un xic melangiós.