20 noviembre 2006

VIURE...O NO.

Son 17 Euros….

La caixera m’allargà el tiquet i jo vaig treure la cartera per pagar. Aleshores en aixecar la vista vaig veure la Dolors. Feia temps que no els veia a ella i al seu marit, malgrat que tenim apartaments ben a prop l’un del altre, a la platja.

Vaig buscar a l’Enric amb la mirada, tot pensant que estaria buscant alguna cosa per els prestatges del super i no el vaig veure. Be - vaig pensar – la Dolors haurà baixat a comprar tota sola.

Tot cridant-la m’hi vaig acostar, assenyalant-li a la meva dona – Mira qui hi ha allí!

Hola Dolors, quant de temps! – De primer va mirar com si no ens reconegués, però de seguida un somriure l’il·lumina la cara: Jordi! Es veritat, quant de temps!

Amb la Dolors i el seu marit, junt amb altres companys, havíem compartit temps de política i esperances. Vam treballar per el nostre país en el nostre àmbit i malgrat que l’evolució ens ha tornat mes be escèptics, sempre que ens hem trobat, hem acabat parlant d’aquells temps i del que ha esdevingut tot.

I l’Enric? No es aquí amb tu?. – Un núvol li emboirà els ulls - l’Enric... l’Enric fa tres anys que va morir. Un càncer se’l va endur en vuit mesos.

Tot d’un cop, l’escenari que ens envoltava em va semblar irreal, com si s’hagués obert una porta a un altre dimensió. Em va venir a la memòria la cara de l’amic, sempre rialler, amb la pipa penjant de la boca. La seva conversa trufada d’humor i ironia...

La meva dona i jo ens vam mirar, sense saber ben be que dir i la conversa es tornà tòpica. Ens vam acomiadar:

A veure si ens veiem mes sovint...ah, dons jo pujo freqüentment, com a poc una vegada el mes...oh, i tant que ens veurem, mira aquests son el nostres números de telèfon...

En la resta del dia em va venir un pensament recurrent. Si creiem durant molt de temps que una persona que va morir es encara viva, l’hem fet viure mes?

No hay comentarios: