24 septiembre 2006

DIFICIL DILEMA

Ho he vist per T. V. fa un moment. He vist com joves irats increpaven a persones que havien anat a la Plaça Sant Jaume per a escoltar el pregó de l’Elvira Lindo, perquè aquesta escriptora ha fet el parlament en el seu idioma, en castellà.

Difícil dilema. Si dic que estic d’acord amb que l’Elvira Lindo fes el parlament en castellà, els joves irats diran que soc un botifler. Si m’alineo amb les seves tesis, em sento malament. Però tampoc veig be als Ciutadans per Catalunya, mai no he sintonitzat pas massa amb l’Albert Boadella i soc del parer que han utilitzat la polèmica per a obtenir publicitat gratuïta.

No soc cap botifler. Em sento català i he treballat per el meu país, cosa que segurament molts dels irats no ho han fet. Tinc amics a moltes parts. Amics que parlen molts idiomes i amb els qui estic d’acord o no, però el que m’importa d’ells es la seva amistat i per això no m’importa l’idioma en el que parlin. I m’estimo el meu mes que molts del qui ara diuen que se l’estimen, però que no el van haver d’aprendre d’amagades com jo.

Tot això està carregat d’una forta simbologia. El problema es que en aquestes alçades de la civilització i a la meva edat dono mes importància a les persones que als símbols. I persones hi ha de bones i dolentes per arreu. Els catalans no tenim la certesa d’estar en possessió de la veritat, com no ho pot estar ningú, sigui d’on sigui.

Simpatitzo amb l’Elvira. M’agrada el seu humor festiu i socarro al mateix temps i penso que no se li hauria d’haver fet això. Tot i així suposo que ella sap que uns quants xisclaires no representen al país.

El problema es que qui es veu, qui surt a les noticies, no som els ciutadans que ho hem trobat malament, si no els qui amb el seu comportament han donat peixet als nostres detractors.

De vegades tinc la sensació de que enlloc d’anar cap endavant, anem cap endarrere. Ja se que això no es cert, que es una sensació, però es inevitable que veient el que passa, com funciona la societat, els odis, els egoismes, l’enveja, l’explotació d’uns per altres, l’afany de poder , la manipulació per sobresortir alguns damunt d’altres menys afavorits, tot això reforci aquesta sensació meva

No crec que el ser humà en si hagi canviat tant. Vull dir, canvia la tecnologia, els avenços mèdics, el coneixement propi i de l’entorn, la facilitat per aconseguir coses, però en definitiva les nostres passions, allò que condiciona les nostres conductes segueix sent el mateix que fa milers d’anys. Pretenem posar-nos l’etiqueta de societat civilitzada, però a la que ens descuidem se’ns escapen els instints bàsics i a fer punyetes: el maltractament, el menyspreu, el robatori no sols dels bens físics, sinó també de l’autoestima, de la moral, la picaresca, la degradació pròpia i aliena, està ben present, només hi ha que obrir el diari cada dia i llegir el recull de noticies.

Aquesta vegada volia escriure quelcom de positiu i optimista. Ho sento. No me’n he sortit. Possiblement estigui influenciat encara per el llibre que he llegit la setmana passada: “Las partícules elementals” de l’escriptor francès Michel Houellebecq. Era un llibre que havia agafat un munt de vegades del taulell de les llibreries, però que llegint-ne la ressenya fins ara havia tornat a deixar, perquè em semblava de difícil lectura. I certament, malgrat la rapidesa amb el que l’he llegit (tres dies), el llibre m’ha semblat difícil. De primer m’ha copsat com una bufetada. Desprès l’he analitzat amb mes tranquil·litat i he arribat a la conclusió de que no hi havia per tant i que l’escriptor va usar i abusar de trucs literaris per a crear un fort impacte en el lector.

Tot i així no es que no hagi entès el que l’escriptor trasllada en el seu llibre, al contrari, possiblement perquè ho he entès massa be, el llibre m’ha semblat dur i gens esperançador tot i l’acabament - homenatge a l’Aldous Huxley.

Aquí està segurament el problema. Quan vaig llegir “Un mon feliç”, tenia gairebé 16 o 17 anys i no em va semblar malament. Be, el vaig veure mes com a un llibre de ciència ficció, malgrat les connotacions socials que suggeria, la contemplació d’una societat avançada en lo tecnològic, però sotmesa a rígids criteris: et deixem ser feliç fins a...les normes estan omnipresents per arreu, marcant quina ha de ser la conducta i fins i tot la mort està programada en un moment determinat, perquè com que no hi ha envelliment, la natura no pot seguir el seu procés.

L’Houllebecq explora un mon sense esperances, insatisfet per tot, persones incapaces de comunicar-se i que son víctimes d’elles mateixes, abusadors, gent a qui la sort no l’afavorit i els demés els han ensorrat encara mes. El fotut de tot això es que mirant al voltant en podeu veure de persones així i mes fotut encara, que la societat camina cap a aquesta normativització i uniformitat Huxleyana, homenatjada per l’escriptor i que va entrant cada vegada mes a la vida individual de les persones, a traves de les lleis i de les prohibicions.

Qui te el poder, incapaç de obligar objectivament a que compleixi les normes de convivència i de respecte qui no les compleix, opta per a treure normes cada vegada mes restrictives, que afecten a tota la societat de manera indiscriminada. Ho deia aquest dissabte el Gregorio Moràn en la seva Sabatina intempestiva:

“La llei anti-tabac i les mesures contra les begudes alcohòliques, emmascarada amb aquesta vulgar deriva urbana anomenada botellón , no son altre cosa que una prova del menyspreu del ajuntaments (jo diria de mes institucions) a l’urbanitat, perquè amb el simple compliment de la normativa existent n’hi hauria prou per a afrontar la pesta. Això si, si tinguessin ganes i valentia per a assumir-ho. Els nostres dirigents no prenen mesures perquè els falta valor polític per a assumir-les, fan lleis i així traslladen la responsabilitat als jutges i ells se’n van “de rositas”. La misèria de la nostra classe política es la del serrall: castració i bon talant”

No en puc estar mes d’acord i encara que l’article del Morán es referia essencialment a fumar, beure i alimentar-se, la veritat es que aquesta normativització de l’esfera privada de les persones va cada dia mes enllà coartant la llibertat dels qui en exercici de la seva responsabilitat no en cometen d’abusos.

I d’altre banda, em quedo realment perplexa del poc sentit que hi ha sobre el que es admissible no ja en relació al propi físic, sinó en el respecte de la societat en que es viu. Estem instaurats en un ambient de tot val i ràpid, sense pensar en els demés.

Hi ha prou en veure les fotografies de gent pixant pels carrers, o fent soroll amb bongos fins a les tantes de la matinada, o posant en perill l’integritat d’altres persones, sense que els importi res, tot pensant que estan fent us de la seva llibertat. I la dels qui no participant? Tot això propiciat per una parafernalia de festes sorolloses com les d’aquesta Mercè, destinades a complaure precisament als qui cometent excessos. Quant costarà tot això? Es deu finançar amb el que es cobra de multes?

Per cert, a Madrid fan també coincidint am la Merçé la “Noche Blanca”. Tot assenyala que tornem als temps del “panem et circensis”, si be en aquella època el finançament de les festes sortia de la butxaca de qui volia accedir a un càrrec.

Deu de ser un cop mes una qüestió generacional. Mes d’una vegada em sorprenc intentant comprendreu, tot pensant en el que els meus pares opinaven del que feia la joventut quan jo tenia vint anys i clar a ells tampoc els semblava massa be. Però en aquella època el Born no feia pudor a pixums i em pregunto: a qui dimonis li pot agradar això?

I com es pot fer que els dirigents acompleixin amb els seus compromisos electorals i no es dediquin únicament a perseguir els vots intentant satisfer a qui no s’ho mereix.?

Els polítics haurien de tenir mes en compte als ciutadans que no sortim a les noticies. I els irats haurien de tenir mes en compte el que pensa la majoria de la gent, perquè el que passa en el carrer, aquestes divergències i egoismes ja els va be a uns quants. Anar endavant per mi es evolucionar cap una convivència raonable, amb respecte i llibertat. Que no ens colin un mon a lo Huxley.

I això també ha de suposar que alguns entenguin que ser català no vol dir anar a xiular a l’Elvira Lindo. Ni sostreure’s de les obligacions que un càrrec públic – per el que es cobra - imposen als dirigents polítics quan estan al servei del poble, que no es exclusivament el del seu partit.

17 septiembre 2006

LAS VACACIONES TERMINARON

Las vacaciones terminaron. El verano, que no el calor, se está acabando. Los días se acortan ya. Llueve en la mayor parte del país.

¿Y en que noto yo todo esto? En que estoy en la T4 del aeropuerto de Madrid, en que mi vuelo tiene un retraso de una hora y media y en que nuevamente estoy estresado.

Claro que me quedan los recuerdos – borrosos por momentos - de este intervalo feliz y despreocupado, lleno de sol, mar (algo borrascoso a veces), navegaciones azarosas, noches brillantes y lecturas pacíficas, en la actitud en que las leo, no en lo que me inspira su contenido.

Pero ya es hora de volver a la realidad y enfrentarse a la dura y cotidiana realidad ¡aún no me he jubilado!

Me he pasado el verano guardando recortes de periódico, por aquello de que su contenido merecería en un momento u otro un análisis, una crítica severa, una disección a fondo, o simplemente mi más rendida admiración. Y ahí están. Bueno, escaneados, porqué de lo contrario mi mujer me hubiera dado ya a elegir: o los papeles o yo. Los tengo de todos los colores: Kayukos incesantes, alcaldes reciclados, mala leche imperante en general, celebraciones contenidas, guerra en el Líbano, en Afganistán, en… y en… y en…. y….presuntos atentados terroristas en ciernes.

Austriaca secuestrada, ¿recuperada?, Nóbel fallecido, musulmanes cabreados con el Papa. En fin un verano completito.

Los voy pasando ante mi vista y me detengo ante uno: La nueva religión de India.

La India es un país exótico, contemplado desde los ojos occidentales, pero parece que el misticismo de la religión en la India está siendo cambiado rápidamente por otra religión, digamos una transformación radical, de la mano de un aumento de bienestar social – todavía muy lejos de lo que estamos acostumbrados en países con renta per cápita más elevadas – pero que va avanzando.

Diría que de forma parecida a como lo hace la China, llegando de manera incipiente a estos beneficios de carácter social, pero de forma más acusada a lo que de malo tiene también la sociedad occidental.

La India, no hay que olvidarlo, tiene 1.100 millones de habitantes, tras de la China, con 1.300 millones. Más de 2.400 millones de persona a quienes está llegando la sociedad de consumo, colándose por la ventana que tienen en cualquier habitación de su casa.

Dice el artículo, que la nueva religión en la India ya se está dejando de vacas sagradas y de santones, de Mahabaratas o Ramayanas, que prima la TV, el cine (¡Bollywood!), el consumo, el lujo y la tecnología.

No me parece mal del todo, si ello contribuye a mejorar su nivel de vida, sus sistemas de previsión para los ciudadanos, su bienestar. Me temo no obstante que se saltarán un montón de capítulos de ese libro, olvidando a pasos agigantados su sabiduría ancestral, a la velocidad con que cuando se conocen aquellos aspectos más vacuos del bienestar, se pretende asumirlos y disfrutarlos.

Ver si no el efecto de llamada para los inmigrantes de los países africanos o de Asia.

De piedra me quede en una ocasión cuando supe que una de las religiones más importantes del mundo junto con la budista, el jainismo de la India, consideraba como el mayor pecado de un ser humano el causar daño a un ser vivo, a la tierra, al aire o al agua, puesto que piensan que tienen alma. ¿Ecologistas “avant la lettre”, del siglo IV antes de Jesucristo?

Cada doce años los jainistas celebran una gran fiesta a los pies de la estatua de Gomestawara (el de la foto), que tiene 18 metros de altura. Pero me temo que al paso que van, acabarán vendiendo la estatua como propaganda externa de un Sex Shop.

Y mientras tanto en Occidente seguimos a lo nuestro: Aviva en el Reino Unido (Conglomerado asegurador, Norwich Union, etc.), recortará 4.000 empleos, como parte de un plan de reducción de costes para aumentar su rentabilidad y anuncia que se ofrecerá a 1.000 de estos empleados su traslado a…la India.

Su director Patrick Snowball (bonito apellido) destaca que estos recortes son necesarios para mejorar la eficiencia de la Compañía, ya que los clientes tienen acceso cada vez más a las nuevas tecnologías, uno de cuyos productores importantes es precisamente ese país. La India es uno de los mayores generadores de ingenieros en sus universidades.

En fin, mundo revuelto. Saludos.