23 febrero 2006

Qui espera, desespera

Estic a l’aeroport de Madrid, esperant a sortir en un vol que encara tardarà dues hores a enlairar-se. Això si tinc sort i no surt amb retard. Hi ha quelcom mes avorrit que esperar en un aeroport, tot i que sigui en la flamant nova terminal T4 de Barajas?

L’únic positiu es que en aquesta sala hi ha ordinadors a disposició dels qui esperen, Al voltant meu la gent fa la mateixa cara melancòlica que penso faig jo. Segurament que tots tenen coses millors a fer.

Des d’aquí veig un mostrador d’atenció al públic, on una hostessa tracta de calmar els ànims d’un home que clarament nerviós li està preguntant no se que. L’escena es un espectacle; malgrat que no els sento, podria imaginar-me el que diuen.

Tan se val el problema quin sigui: l’home s’agafa amb les mans al mostrador i s’arrauleix defensant els seus drets. L’hostessa posa cara una mica desafiadora com dient “això no es culpa meva, jo soc aquí una empleada i vostè no te perquè posar-se així”.

O ves a saber que. Potser tot un altre historia. A lo millor l’home es conegut seu i ha vingut fins aquí per a exigir-li que torni amb ell, que des que s’ha incorporat a la nova terminal no la veu i que se sent gelós dels que una mica mes enllà, amb un posat púdic es treuen el cinturo sota la mirada torba dels “segurates” que vigilen que no passis res contraindicat dins de la sivella. Desprès, tot subjectant-se els pantalons amb por de que els caiguin (no com aquell que se’ls va treure expresament), travessen amb pas dubtós per l’arc de raig X, tot temen que la maquina piti.

Ei! I aquell? De que va disfressat? Un home alt que em recorda a en Juan Luís Guerra, arrossegant una maleta molt viatjada, avança com si el mon fos seu absolutament i amb una aparença desmanegada. Du uns pantalons d’aquests tipus turc, tot amplots, amb el “tiro” pels genolls i recollits en els turmells com un ciclista qualsevol. En els peus calça sabatilles de gimnàs de color blanc i es cobreix el cos amb un ponxo de llana gruixuda i de coloraines.

Al cap hi porta una gorra de color vermell, amb les lletres entrellaçades de N.Y. de la que se li escapa una cascada de rinxols negres que li tapen les espatlles. El contrast el posen unes ulleres amb muntura daurada molt fina i un maletí d’ordinador a la bandolera, amb unes inicials grises, T.G.E. que deuen de pertànyer a alguna marca comercial, que no conec.

Al seu costat hi camina un noi d’uns deu anys, sorprenentment ben vestit si pensem en com va qui l’acompanya. Llueix un abric blau de qualitat, unes sabates lluents i du una tarja d’identificació penjada del coll amb una cinta. Cabells curts de color ros i ben pentinats, una cara en la que ressalten uns ulls blaus intensos i llavis infantils, li donen aquella aparença de fill que moltes mares voldrien per elles

L’home alt avança a grans petjades, mirant a dreta i esquerra com si busques els lavabos i el nano gairebé corre per a seguir el seu pas.

Be tot plegat, no se perquè em fa venir a la memòria que estem a la setmana de carnaval i que cadascú en aquesta vida es disfressa com vol o com pot. Fins i tot hi ha que hi va sempre de disfressat, sigui en el vestit, sigui en l’anima.

No se el motiu de que m’hagi fixat en aquests dos, però darrera d’ells m’imagino una historia, si no impactant, al menys interessant. Quantes histories rares passen molt sovint pel nostre costat i ni ens adonem.

Em sembla que criden el meu vol. Ja seguiré, me’n vaig corren.

3 comentarios:

Mufasa dijo...

En general, no hi ha una persona sana, per aixo es veuan coses e histories rares. Alguns les expliquen i altres viuen molt be de publicar llibres d'aixo

Netzark dijo...

Ei! a sobre dius q no et sembla interessant un aeroport? no m'agraden, ho reconeixo, però es un lloc on trobes gent de tota mena, i aixó sempre es interessant ¿si?
ara has de explicar a l'avió, q sempre seu algú amb ganas de parlar ;)
per cert, pon viatge :)

La Haine dijo...

menkanta com escrius! ^^