12 noviembre 2005

Cuestiones importantes


A veces las reuniones de trabajo dan tiempo para una pequeña vuelta. El Gran Bazar de Estambul es un lugar curioso para visitar, aunque creo que ha perdido parte de su exotismo para adoptar pautas más ocxcidentales. El comercio es el comercio y los carteles de VISA y de cambios de divisas campan por todas partes. No obstante, el colorido es patente.


Volviendo a temas más cercanos, en nuestro pais las posiciones sobre grandes temas van enconándose aparentemente cada vez más. La manifestación de ayer en Madrid...Que si fueron 2 millones, que si fueron 400.000. Que si fué un plebiscito a favor de la Iglesia. La cuestión creo que no es esta.

La cuestión sangrante está en la calidad de la formación en nuestro pais. Me alegra ver que no estoy desacertado en mis valoraciones, a tenor de las noticias aparecidas tras mi última nota "De regreso" y cuando digo que me alegro al mismo tiempo quiero manifestar mi enorme pesar porqué esto sea así: Pésimos resultados en los alumnos españoles. Muy especialmente quiero referirme a la carta de un profesor recien jubilado, que por su impacto en el tema me permito reproducir.

"Professor jubilat i feliç
Soc un professor d'un institut que ja no fa classe. M'he jubilat i m'he convertit en un professor content, el verb llati jubilare significa llençar crits d'alegria.
Tinc molts motius per estar content. La degradacio de l'ensenyament fa que molts de nosaltres, amb la jubilació ens sentim alliberats. Farts de menspreus i de maltractaments verbal - i fins i tot fisics ., de fer la feina que alguns pares haurien de fer i no fan, d'haver d'aguantar que membres de families mig analfabetes ens diguin com hem de fer les classes i que perqué els hem suspes la criatura... Hem d'aguantar a les aules xicotets que mai - en be de tots - no les haurien d'haver trepitjat.
Es per tot això que ara, alleugerit i eufòric, puc dir que finalment, soc un professor jubilat i feliç. Si algun professor en actiu se sent comprès i moralment recolzat llegint aquesta carta, haurà valgut la pena haver-la escrit.
Eladi Saura - Barcelona"

Es lamentable. Si bien entiendo que puede estar más que aburrido por las cosas que le hayan sucedido en sus clases, creo que el también ha abdicado de sus obligaciones profesionales. Las valoraciones sobre las familias o sobre que haya chicos que no debieran haber pisado las aulas, a mi entender sobran. Y también comprendo que determinadas situaciones puedan llevar a la exasperación. Es sabido que la profesión de maestro es de las que más elevado riesgo de stress tienen.

¿Hay una solución para esto? Seguramente no está en utilizar cuestiones de tanta importancia para el pais como arma política, obligando por un lado y sacando la gente a la calle por el otro. Nos jugamos el futuro. ¿Hay la posibilidad de que en los temas de interés primordial los políticos dejen de lado su busqueda constante del voto y se centren en conseguir lo que ha de ser un bien comun? ¿Es pedir mucho?

Jordi Nounou

1 comentario:

Albert dijo...

L'altre dia estava a Llançà, devien ser cap a les 6.00 de la tarda, prenen una cervesa amb una colla de la població.

Parlàvem de tot una mica quan els fills dels propietaris del local es van acostar a nosaltres, una nena de uns 8 anys i un nen de 5 amb una pilota sota el braç.
No vaig poguer resistir-me i varem sortir al carrer tots tres a fer uns xuts, amb el permís dels pares és clar.

Un altre nen una mica més gran que el que estava picant la pilota com un futur ronaldinho, es va acostar de la mà del seu germà gran, i després de consultar amb ell es va quedar amb nosaltres. Era un ambient molt de barri com el que potser vaig poguer viure al carrer Rogent de Barcelona ara deu fer uns 20 anys.

De cop el nen que es va afegir va assenyalar un cotxe que passava i va dir que era el seu pare que venia de la fèina. El cotxe es va aturar una mica més endavant i vaig dir-li que corregués a fer-li un peto. Al nen se li va il.luminar la cara i va correr esperitat cap al cotxe. Jo m'ho mirava desde on ens vem quedar, uns 40 metres. 40 metres que no varen poguer ensordir els crits que el pare li va etzibar com a coces, sense tant sols baixar del cotxe, desde la finestra mig oberta. El nen em va mirar amb una tristor infinita als ulls.

Ara vindria tot el que li vaig dir jo al pare un cop el nen va marxar cap a casa seva, pero no val la pena. Ell es considerava un bon pare. Després com si res el bon pare es va afegir als que estaven al bar fent més cerveses. Ens varem quedar de festa, aquella nit a Llançà, i el bon pare es va passar tota la nit fins la matinada afirmant la seva capacitat parental vers els seus fills que, suposo, devien estar a casa amb la mare, esperant si més no que el bon pare aparegués abans d'esmorzar.

A risc de fer-me pesat t'he volgut escriure aquesta anecdota per que aquella mirada que tenia el nen la vaig trobar ben igual a la de un noi de 24 anys que vaig coneixer. Un noi de 24 anys que amb aquella tristor als ulls m'explicava com havia passat tres vegades per centres de rehabilitació per toxicomans i també em deia que "al caballo te enganchas porque a veces vas tan puesto de coca que lo necesitas para dormir".